Gimnàstic de Tarragona - web site oficial
plantilla
rivals
Rivals
Albacete
L’Albacete Balompié va néixer fa més de setanta anys al Café Colón manxec, entre un grup d’amics que volien formar una societat esportiva. Franklin Albricias, un mestre d’escola, va fundar el primer club de futbol a la ciutat, va ser el Club Esportiu Albacete.
El primer equip que es federa i competeix amb rivals de la regió va ser el Club Esportiu Nacional. Al 1925 es funda l’Albacete fútbol Club.
Al 1940 es funda la Sociedad deportiva Albacete Futbol Asociación i el seu primer president va ser Antonio Lozano Matarredona, qui va decidir el nom de l’entitat. Al 1941 el club passa a anomenar-se Albacete Balompié. La temporada 1942-43 va incrementar el número d’aficionats perquè es va ampliar la Primera Regional a deu equips. L’Albacete Balompié va ser el segon equip que més gols va marcar.
La temporada 1948-49 aconsegueix el primer ascens a Segona divisió i van ser Campeones de Campeones de la Tercera divisió.
Els anys cinquanta van ser una època desoladora per al club, Albacete es va quedar sense futbol i només l’esperit i la insistència del seu president, Pedro Monzón, va aconseguir mantenir el club i recuperar la imatge de l’equip, mentre que es van succeint diferents entrenadors. A la nova plantilla destaca Ambrosio, un dels millors jugadors de la pedrera de l’Albacete de tots els temps. Al 1956 l’equip es classifica en cinquena posició d’una llista de 18 conjunts.
Al 1960 s’inaugura el nou camp municipal que inclou pistes d’atletisme. Al 1964 el president del Reial Madrid, Santiago Bernabéu fitxa pel seu equip a Juanito, jugador de l’Albacete, que juntament amb altres jugadors com Camacho o Julián Rubio van ser les estrelles del club manxec.
En la temporada 84-85 ascendeix a la divisió de plata, però el següent any tornen a baixar. L’any 1990 s’aconsegueix de nou el retorn a Segona i la campanya següent l’Albacete puja a la categoria d’or del futbol espanyol en la què es mantindrà fins la temporada 96/97 que retornà a Segona. La temporada 2003-04, i amb Cèsar Ferrando com a tècnic, de nou ascendeix a la Primera divisió fins la temporada 2005-06 que descendeix a Segona, on milita actualment.
La temporada passada l’equip manxec es va classificar a la 15ª posició, amb 52 punts, a dos de les posicions de descens i juntament amb el Cádiz i el Castellón, els dos han baixat a 2ª divisió B, ha estat dels equips més golejats de la categoria, amb 62 gols encaixats.
Betis
El Betis va ser el primer equip andalús que va jugar a Primera Divisió, que va guanyar la Copa del Rei en el seu actual format i que va guanyar la Lliga espanyola i el primer a jugar en la Lliga de Campions de la UEFA en l'actual format. Els màxims guardons obtinguts són un campionat de Lliga, dues copes del Rei i dos subcampionats, un subcampionat de la Supercopa d'Espanya i un Subcampionat de la Copa de la Lliga, un campionat d'Andalusia i nou subcampionats i cinc campionats de Sevilla. Va ser el quart equip a guanyar la Lliga Espanyola (1934/35), i el setè a aconseguir els dos títols més importants del país, la Lliga i la Copa del Rei (en 1935 i 1977, respectivament).
El Real Betis Balompié va néixer de la fusió de dos equips existents a la ciutat, el Sevilla Balompié i el Betis Foot-ball Club en 1914. En 1915 es va proclamar Campió de Sevilla però posteriorment va iniciar una dècada de lent declivi en la qual va fregar la desaparició, al no disposar de mitjans econòmics ni dret de retenció de jugadors. Més d'una desena dels seus millors jugadors van ser captats en poc temps malgrat tot, va estar a punt en 3 ocasions de guanyar el Campionat d'Andalusia com única alternativa al Sevilla FC, nodrit de jugadors que havien "abandonat" el Balompié. En 1924 el Balompié, gràcies a diversos dels seus primers fundadors que van tornar a la directiva, va millorar en els seus resultats, va guanyar la Copa Spencer en 1926 i, després de múltiples subcampionats, la Copa d'Andalusia en 1928. Quan en 1929, es va crear el Campionat Nacional de Lliga, el Real Betis Balompié era un club consolidat esportiva, social i institucionalment, que va iniciar la seva marxa a Segona Divisió el 17 de febrer de 1929.
Amb l'arribada dels anys 30 el club va escriure alguns dels episodis més brillants de la seva història: en menys de 10 mesos el Betis es va convertir en el primer equip del sud que arriba a la final de la Copa d'Espanya i va commemorar amb brillantor el seu 25º aniversari al convertir-se, el 3 d'abril de 1932, en el campió de Segona Divisió. El Betis Balompié va ser el primer club andalús a ascendir a la Primera Divisió d'Espanya.
Ja a Primera, va formar un gran planter que, la temporada 1934-35 i sota la direcció de Patrick O'Connell, es va proclamar Campió de Lliga. El 28 d'abril de 1935 està escrit en la història del club verd-i-blanc: el Betis va vèncer per 0-5 a Santander i es va fer amb el títol de Lliga. Un any més tard, fidel a la seva idiosincràsia, el Betis va passar del cim a l'avenc amb el desmantellament d'aquell equip campió: en primer terme, per una dolenta situació econòmica que li va obligar a vendre a 3 dels seus jugadors, en part també per un relleu natural pel qual es va donar la carta de llibertat a 4 d'ells però, sobretot, per l'arribada de la Guerra Civil, que va deixar al club sense efectius, per quedar bloquejats en el Nord o ser mobilitzats al capdavant. Només Peral i Saro van quedar en aquests anys com exponents de qui 15 mesos abans havien aixecat la Copa del Campionat de Lliga. Les conseqüències de la Guerra Civil van ser demoledoras pel Betis, que a més, va cometre l'error de tornar a la competició en la temporada 1939-40. El 28 d'abril de 1940, el dia que complia 5 anys del seu títol de Lliga, l'equip verd-i-blanc va baixar a Segona Divisió.
Dos anys més tard, va retornar breument a Primera, i l'any 1943 el Betis es va acomiadar de la mateixa, a la qual no va tornar fins a 15 anys després. El 13 d'abril de 1947, el Real Betis Balompié va perdre 4-1 davant el Racing i va descendir a la Tercera Divisió d'Espanya.
El Betis va superar aquests anys a la divisió de bronze amb l'ajuda d'una afició que aconsegueix dur al club de retorn a Segona Divisió l'any 1954, guanyant fama per omplir el seu estadi i per les marxes verdes en els desplaçaments. L'experiència a Tercera va enfortir al club i li va afegir altra singularitat: la de ser l'únic equip que ostenta els títols de Campió de Primera, Segona i Tercera Divisió. Cinc anys després els andalusos van tornar a ser equip de primera, on es va mantenir des del 1959 fins a 1964. Els anys posterirs en la història bètica es caracteritzarien pels ascensos i descensos gairebé consecutius que van convertir al Betis en el clàssic "equip ascensor", fins que es va consolidar a Primera l'any 1974.
El 25 de juny de 1977 el Betis va conquistar la Copa del Rei a l'Estadi Vicente Calderón. Aquest mateix any va arribar a quarts de final de la Recopa d'Europa després de deixar al camí al AC Milà. I, fidel una vegada més a la seva singular llegenda, en aquesta mateixa temporada descendeix inesperadament a Segona Divisió.
De tornada a Primera l'any 1979, van retornar els bons temps esportius i l'"Eurobetis": la classificació per a la Copa UEFA en 1982 i 1984, la commemoració de les Noces de Platí en 1982 i el subcampionat de la Copa de la Lliga en 1986 van marcar una època feliç pels afeccionats bètics, a la qual es van sumar altres fets viscuts en el seu Estadi com seu del Mundial i, sobretot, com escenari del famós Espanya-Malta.
Des de llavors i fins a 1992, el Betis va travessar un període de crisi econòmica i esportiva, en el qual va viure novament com "equip ascensor" fins al descens de 1991, sens dubte en un dels pitjors moments per a afrontar la preceptiva conversió en Societat Anònima Esportiva.
En 1994, després de 3 anys a Segona, a l'ascens li va succeir una carrera ascendent: en la primera temporada després de l'ascens, el Betis va ser l'equip revelació i va finalitzar en tercera posició de la taula; la temporada 1996-97 repeteix entre els quatre primers i arriba a la final de la Copa del Rei, caient davant el FC Barcelona en un partit resolt en la pròrroga. El Betis va tenir una digna participació en la Recopa d'Europa, però va passar per un període d'inestabilitat que li va dur a descendir el 2000; una vegada de retorn en la següent temporada, irromp amb força en la Divisió d'Or, classificant-se per a la Copa UEFA i fregant el 4º lloc, amb dret a disputar la prèvia de la Lliga de Campions. Però, sens dubte, 2005 va ser l'any del Betis: el club verd-i-blanc va finalitzar en una molt notable quarta posició a la taula i va guanyar la Copa del Rei de futbol 2004-05 al Vicente Calderón. Dos mesos més tard, es va convertir en el primer equip andalús que es va classificar per a disputar la Copa d'Europa sota el format de Lliga de Campions al superar en l'eliminatòria prèvia a l'AS Mònaco, subcampió de l'edició de 2003-04, i va disputar la fase de grups enquadrat en el grup del Campió defensor, el Liverpool FC, i el campió de la Lliga Anglesa, el Chelsea FC.
Una vegada més, tònica constant de l'existència verd-i-blanca, a un any d'eufòria li succeïx altre de desassossec: l'equip va fregar el descens la temporada 2005-06 i la temporada va finalitzar amb la divisió entre president i entrenador, i una crisi institucional desconeguda des de finals dels 80.
En la campanya 2006-07 el Real Betis va fer una pobra temporada, salvant-se del descens en l'última jornada després de guanyar per 0-2 al Racing de Santander al Sardinero.
Després de vuit anys consecutius a Primera Divisió, El Betis va descendir, davant el seu públic, per onzena vegada, a Segona Divisió. Va ser després de l'empat a casa 1-1 contra el Real Valladolid, el 31 de maig de 2009, en l'última jornada de la temporada 2008-2009.
La temporada 2010-11 serà la segona campanya dels andalusos a la divisió de plata, on intentaran lluitar al màxim per a retornar a primera. La passada temporada es van mantenir en la lluita per l'ascens fins a l'última jornada. Van empatar a punts amb el Llevant i l'Hèrcules però a l'haver sumat menys gols que el tercer classificat es van quedar a les portes de tornar a la màxima categoria.
Castellón
A principis del S.XX es va començar a jugar a futbol a la ciutat de Castelló. No es pot parlar encara de partits tal i com els coneixem, sinó diversió entre amics. A partir de 1911 van aparèixer equip com el “Deportivo” i el “Castalia”, germen del Club Esportiu Castelló, que es va fundar el 20 de juliol de 1922.
Els primers anys el club va patir problemes econòmics i no va ser fins passada la Guerra Civil que la ciutat, el futbol i el CD Castelló van recuperar el prestigi malmès. Pocs anys després el club aconseguiria el seu primer ascens a primera divisió, concretament el 1941. L’aventura a la màxima categoria estatal va durar 5 temporades i va ser una de les èpoques daurades d’aquest club valencià. Durant aquesta etapa es va inaugurar l’estadi de Castalia.
A partir del descens, el Castelló va viure una dècada dels 50 entre la segona i la tercera divisió i no va ser fins el 1960 que el club va recuperar el renom que havia tingut anys abans. L’arribada de nous membres a la direcció va dotar el club de majors recursos i el 1966 els albinegres van recuperar la plaça a la segona divisió. Just l’any que l’entitat celebrava el seu 50è aniversari, la temporada 1971-1972, aconseguia l’ascens a la primera divisió, just 30 anys després. Cal destacar, sobretot, l’actuació a la Copa l’any següent, on va eliminar el València, el Betis i l’Sporting i va aconseguir arribar a la final contra l’Athletic de Bilbao. El club basc, però, va aconseguir el títol. Tot i això, aquests van ser els millors anys del Club, ja que va aconseguir estabilitzar-se econòmica i socialment. En l’apartat esportiu, però, el Castelló no passava pel seu millor moment, fet que va desembocar en el retorn a la categoria de plata, la segona divisió. Pocs anys després, el 1981, l’ascensor de l’equip de la Plana, s’aturava un altre cop a Primera. Això va obligar al club a construir un camp nou, el Nou Estadi Castalia, amb 12500 localitats. Eren anys incerts i el Castelló no aconseguia consolidar-se a la màxima categoria. Una vegada més, el club va patir el descens. El 1989 va pujar per última vegada a primera. L’any 1991 es va convertir en SAD i a partir d’aleshores, l’equip va patir lentament una davallada que el va portar fins a la segona divisió B. Allà, va ser un dels rivals directes amb el Gimnàstic en el famós grup III. Un any després que els de Tarragona, el 2005, el CD Castelló va pujar a la segona divisió A, categoria on s’ha mantingut fins ara.
La temporada passada van ser un dels equips revelació, van quedar en 5ª posició, a 11 punts de les posicions d’ascens a 1ª Divisió. La solidesa defensiva de l’equip, va ser una de les claus de l’equip, va ser el segon equip menys golejat de la categoria, només superat pel Numància; amb 37 gols encaixats. Aquesta solidesa li va permetre rentabilitzar molt bé els gols marcats, ja que va fer només 41 gols, però tot i això li va permetre aconseguir 61 punts i guanyar 16 partits. Es per tant un equip molt perillós i un equip molt difícil de superar.
L’ascens es un somni que va estar a punt de complir-se l’any passat, aquest any intentaran tornar a demostrar el nivell exhibit i fer l’ascens a Primera Divisió una realitat.
Celta
El Real Club Celta de Vigo va començar la seva trajectòria com a equip professional fa més de setanta-cinc anys. Des de la seva fundació, l’any 1923, fins el moment actual ha esdevingut una de les entitats futbolístiques més emblemàtiques de Galícia.
La primera etapa daurada de l’equip es pot situar entre els anys 1939 i 1959. Durant aquest període, l’equip es manté a primera divisió entre els millors equips de l’Estat. Aquesta posició capdavantera es veu afectada pels nombrosos traspassos que s’efectuen al final de la temporada 1958/1959 i l’equip acaba baixant a Segona Divisió, on s’hi quedarà fins el seu retorn l’any 1969.
Més a prop dels nostres dies, també gaudeix d’èpoques molt fructíferes. La temporada 1997/1998 ve marcada pel canvi a la política de fitxatges i el retorn a les competicions europees. Makelele i Jordi Cruyff, entre altres, són els responsables de fer lluir el joc de l’equip de Vigo i convertir-lo en un dels grans de la categoria. Els anys posteriors va arribar a jugar competicions europees, fins i tot la Champions League. En aquesta competició van aconseguir derrotar el Milà a San Siro, però van ser eliminats als octaus de final pel Arsenal. La multiplicitat de competicions va passar factura la temporada 2003/2004 quan l’equip va baixar a Segona i es va trobar amb un Nàstic que acabava de pujar. Després de restar només un any en aquesta categoria el Celta retorna a la “Lliga de les estrelles”.
Sota les ordres de Fernando Vázquez, el Celta va finalitzar la competició de Lliga fa dues temporades en la sisena posició, fet que li va permetre jugar la UEFA.
La temporada 2006-2007 va seguir confiant en Fernando Vázquez però els resultats negatius van obligar a substituir-lo. L’escollit va ser l’ex jugador del Barça Hristo Stoichkov. Tot i que durant algunes jornades el tècnic búlgar va retornar l’optimisme a l’afició, de nou el Celta va començar una sèrie de derrotes que el van fer descendre a Segona. Stoichkov va seguir al capdavant del Celta però, al mes d’octubre va ser substituït per Juan Ramón López Caro, que posteriorment també seria cessat. Antonio López va substituir l’ex entrenador del Reial Madrid i després de molt sofriment l’equip va mantenir-se una temporada més a la segona divisió, va quedar 16º a dos punts dels equips que van perdre la categoria.
La temporada 2009-10 s'ha classificat en la dotzena posició, sumant 52 punts i amb Eusebio Sacristán al capdavant. Enguany pren les regnes de l'equip Paco Herrera.
Córdoba
El Córdoba Club de Futbol va néixer al 1954 després de la unió dels dos equips de la ciutat, el CD San Álvaro i el Real Club Deportivo Córdoba.
La temporada 1955/56 l’equip va aconseguir l’ascens a Segona Divisió gràcies al gran treball de la seva directiva, del seu jove entrenador, Pepe Juncosa, que debutava en el futbol professional i d’uns fitxatges molt acertats que van respondre a les il·lusions de tots els aficionats cordovesos. El Còrdova va destacar per la seva gran capacitat rematadora, prop de 100 dianes i més d’una golejada.
Després de l’ascens, el Còrdova es va mantindre a la categoria de Plata durant tres temporades durant les quals va lluitar per estar entre els primers classificats de la taula. Els seu objectiu es va materialitzar la temporada 1956/57 quan van classificar-se en quarta posició. Tot i la destitució del seu tècnic, Juncosa, les següents campanyes s’haurien de conformar amb les posicions 12 i 8.
La campanya 1959/1960 va ser llarga i molt emocionant per l’equip andalús què hauria pogut culminar amb l’ascens a Primera sinó hagués errat en la promoció. L’equip va guanyar 18 partits i va empatar 3 aconseguint un total de 39 punts aquella temporada. A més la plantilla del Còrdova va ser força escassa, només 17 jugadors, però tot i així l’equip va fregar l’èxit. També van disputar la Copa del Generalísimo però després de guanyar a varis equips al final van caure davant l’Atlètic de Madrid.
La temporada 61/62 aconsegueixen l’ascens a la màxima categoria després d’una excel·lent campanya. Els cordovesos juguen a Primera durant set temporades però la l’any 1969 després d’un final de lliga desastrós retornen a Segona.
La campanya 72/73 pugen a Primera on juguen per últim cop entre els més grans del futbol. Tot i que el pas per la divisió d’honor va ser efímer, només un any, van destacar importants jugadors com Manolo Sanchís, Cruz Carrascosa o Del Bosque. A més cal destacar d’aquella temporada, que la victòria d’un Còrdova ja descendit davant del FC Barcelona en l’última jornada va arravatar-li la lliga als catalans que va acabar a les vitrines del Reial Madrid.
Al 1979 baixen a Segona B, després de varies temporades de pujades i baixades finalment retornen a la Categoria de Plata del futbol estatal.
El Còrdova ha jugat 8 temporades a Primera Divisió i 25 a Segona. La temporada passada va classificar-se en 10ª posició amb 55 punts.
Elche
El futbol a Elx va néixer el 1923, amb el nom de Societat Esportiva Elx Football Club, que integrava i representava tots els clubs de la ciutat que practicaven el futbol. La reunió es va fer en un lloc emblemàtic de la ciutat: una cova al costat del riu Vinalopó, on es guardava material pirotècnic, un dels símbols de la identitat de la ciutat d’Elx. Aquell mateix any el club entrava en la Federació Valenciana de Futbol i disputava els seu primer partit oficial, contra el Crevillente, que va guanyar per 2 gols a 0.
Des de la temporada 1926/27 els colors de l’equip alacantí són el blanc i el verd. Aquella primera equipació era totalment blanca amb una franja horitzontal verda. La temporada 1929/30 l’equip va quedar inscrit a la Tercera Divisió, una categoria creada aquell mateix any. Des d’aquell any l’Elx va posar totes les bases per construir un equip de futur i la recompensa la va obtenir l’any 1935, quan el club va assolir un ascens a la Segona Divisió.
La Guerra Civil va causar estralls a tot l’Estat i Elx no se’n va salvar. Els problemes econòmics van aparèixer a l’Elx Club de Futbol, de tal manera que els risc de desaparició del club era enorme. Llavors, va sorgir la idea d’associar-se en fòrmula de Cooperativa. Van ser els mateixos jugadors, per exemple, els encarregats de netejar les grades, pintar les llotges i posar calç a les parets de l’estadi. Va ser una manera de gestionar el club que durà fins l’any 1957, quan es va tornar al sistema habitual de socis. Dues temporades més tard, l’Elx aconseguia el somni de qualsevol equip de futbol: pujar a Primer divisió, després de guanyar l’últim partit de lliga 0 – 3 al Tenerife. En tres temporades l’equip alacantí passava de la 3a Divisió a la màxima categoria estatal. Van ser uns anys daurat per l’Elx, on va aconseguir per exemple que el 1966 un dels seus davanters fos el màxim golejador de la categoria, per sobre de Luis Aragonés. El 1969 l’Elx queda Subcampió de la Copa del Rei, després de perdre contra l’Athletic de Bilbao a l’estadi Santiago Bernabéu.
Una situació curiosa se succeï el 1970, quan la policia local d’Elx va detenir el mític àrbitre Guruceta, per ordres de l’alcalde d’Elx. El motiu fou “alteració de l’ordre públic”, ja que havia xiulat un penal inexistent en un partit entre l’equip de la ciutat i el Bilbao. Aquell any, però, la notícia més important fou el descens de l’Elx, quan ja portava dotze anys a Primera Divisió. Van ser uns anys en què l’Elx es convertí en equip ascensor i en deu anys l’equip valencià va patir dos descensos i va celebrar dos ascensos.
L’any 1982 l’estadi de l’Elx, Martínez Valero va ser escollit seu del Mundial 1982. L’equip, tot i això, va seguir mantenint la seva dinàmica d’alts i baixos i en la dècada dels 80 no va passar més de 4 anys seguits en una categoria. Aquesta inestabilitat va passar factura a l’equip que a finals d’aquesta dècada va descendre a la Segona Divisió B. Aquest fet va ser un miratge i ràpidament va recuperar la seva plaça a la categoria de plata, on ha militat les últimes temporades.
La temporada 2009-10 va quedar en sisena posició, molts a prop de les posicions d'ascens i va sumar 63 punts. Elche i Cádiz han estat els conjunts més golejadors de la categoria amb 67 gols marcats i els alicantins i el Nàstic han estat els equips que menys empats han sumat,nou en total.
F.C. Cartegena
El Futbol Club Cartagena, va ser fundat per Florentino Manzano en 1995 amb el nom de Cartagonova Futbol Club. La temporada 1995-1996, comença a competir a Territorial Preferent. A final de temporada queda segon classificat i assoleix l'ascens a Tercera divisió.
En la temporada 1996-1997 és campió del grup XIII de Tercera divisió, però no assoleix l'ascens en el play-of. La temporada següent, la 1997-1998, torna a ser campió del grup XIII de Tercera divisió, i aquesta vegada sí s'assoleix l'ascens. En la temporada 1998-1999 debuta en la Segona divisió B amb Jesús Aranguren com entrenador. L'objectiu era la permanència però a poc a poc l'equip anava escalant a les primeres posicions. AL final va quedar segon classificat en el grup III de Segona divisió B i va jugar la liguilla d'ascens a Segona divisió.
En la temporada 1999-2000 l'objectiu era ascendir de categoria. Després d'una primera volta prometedora en la qual l'equip va estar diverses jornades en la primera posició, la situació va canviar bruscament i va acabar la temporada en vuitena posició.
La temporada 2000-2001 tornava a ser un nou assalt a l'ascens que es va quedar en l'intent. Després d'un bon inici va arribar la dimissió de Jesús Aranguren com a tècnic, provocada per les protestes de la graderia després de perdre a casa amb l'Espanyol B per 0-4. La temporada es va torçar i el Cartagonova va haver de barallar per a assolir la permanència, assegurant-la amb 46 punts en la 13ª posició. Paco Sánchez, Juan Díaz i José Carlos Trasante van passar per la banqueta en aquesta temporada.
En la temporada 2001-2002 el club queda enquadrat en el grup IV de Segona divisió B. L'equip canvia d'indumentària, es canvien els pantalons negres pel blanc, i la samarreta passa d'ésser blanca a ser amb ratlles blanques i negres. La temporada va ser molt irregular, Felipe Fondes es va asseure en la banqueta per a dirigir l'equip fins a la seva destitució per a ser sustituído per José Ramón Corchado. El Cartagonova va tenir el seu millor moment en la primera volta, però en la segona només es va assolir una victòria i es va acabar en la 12ª posició. Després d'un estiu molt mogut arriba la temporada 2002-2003 amb nous amos. Luis Oliver aterra a Cartagena després d'haver fracassat en el seu projecte d'ascendir al Xerez a primera divisió, i ho fa prometent l'ascens immediat i formant una gran plantilla. Durant la temporada el club va patir un seguit de canvis: Pepe Murcia va ser destituit com tècnic abans del primer partit de lliga, Palomeque i Juan Senyor van intentar dur l'equip massa cap a dalt fins que van començar els problemes econòmics i despres de 7 anys sense denúncies a la AFE, des de la seva fundació amb Florentino Pomera, l'equip per primera vegada és denunciat pels futbolistes. El club es va enfonsar econòmicament amb Luis Oliver. Luis Oliver i els seus amics van desaparèixer del mapa i van deixar a César Traversone (director esportiu) com únic cap visible del club. Miguel Rivera es va fer càrrec de la banqueta, i amb ell va arribar la salvació de la categoria, deixant a l'equip en una meritòria 11ª posició. El Cartagonova estava condemnat a desaparèixer, el deute era astronòmic. En la ciutat es movien polítics i altres entitats, es va crear una plataforma d'afeccionats per a la salvació del club, i quan tot es veia molt negre va arribar la mà salvadora de Francisco Gómez Hernández. La temporada 2003-2004 és la primera de Paco Gómez al capdavant del club. Es juga de nou en el grup III de Segona divisió B. Machuca va anar el primer entrenador de la temporada, després serien Juan Francisco Alcoy (de forma temporal) i Pep Balaguer. Va ser una temporada irregular, però al final es va poder salvar la categoria amb tres victòries consecutives que van deixar a l'equip en la 15ª posició.
En la temporada 2004-2005 el Cartagena canvia altra vegada d'ubicació per a jugar en el grup IV de Segona divisió B. Pepe Balaguer inicia la temporada com entrenador, però aviat seria destituit pels dolents resultats. Vicente Carlos Campillo i Juan Francisco Alcoy van augmentar la nòmina d'entrenadors d'aquesta temporada, però l'equip seguia un rumb irregular. En l'últim tram de lliga va arribar Juan Ignacio Martínez, un tècnic que va fer un bon treball, va salvar a l'equip del descens i va merèixer la renovació. AL final el Cartagena va quedar en 13ª posició. Després dels últims desenganys, l'afició no esperava res de nou per a la temporada 2005-2006. Juan Ignacio Martínez era l'entrenador i Paco Gómez va posar a la seva disposició a una gran plantilla. El resultat va ser magnífic, el Cartagena va arrasar en el grup IV de Segona divisió B i va quedar campió desplegant un futbol de superior categoria, sent un autèntic bloc i model a seguir de com fer bé la coses en aquesta categoria. El Cartagena s'havia guanyat el dret a jugar el play-of d'ascens, i era favorit per a assolir l'objectiu. No obstant això, tot just començar el Vecindario va eliminar al Cartagena.
En la temporada 2006-2007 el Cartagena intenta seguir la línia de l'any anterior, el bloc de jugadors és el mateix, i es torna a intentar l'ascens de categoria però sense èxit. David Amaral va començar la temporada com entrenador però va dimitir a mitja competició, en el seu lloc va venir José Luis Forests però també seria destituit pels dolents resultats, i Juan Francisco Alcoy va prendre les regnes en les últimes jornades. La recta final del campionat va deixar al Cartagena fora dels play-of d'ascens. La temporada 2007-2008 significa el declivi del gran projecte d'ascens gestat tres anys abans. Juan Francisco Alcoy va arrencar la temporada en la banqueta mantenint un bon equilibri de punts però el joc no era gens vistós i això li cost el lloc. Pichi Lucas va substituir al valencià, obtenint uns resultats inicials nefasts que van dur al Cartagena a tocar els llocs de descens. No obstant això, una posterior ratxa de victòries consecutives va dur a l'equip a optar als llocs de play-of d'ascens, un objectiu al que es va arribar a estar molt a prop. Les últimes jornades del campionat van deixar sense opcions al Cartagena, empatant molts partits a casa, i al final s'assoliria el vuitè lloc en la classificació.
La Temporada 2008-2009 s'aconsegueix l'anhelat ascens a Segona divisió, quedant primer de grup i jugant l'eliminatòria d'ascens contra el Club Esportiu Alcoià (2-1 en el Cartagonova i 2-2 En el Collao).
La campanya 2009-10 el Cartagena es va mantenir en els primers llocs de la classificació, lluitant per assolir l'ascens. Finalment es va haver de conformar amb la cinquena posició.
Girona
El 25 de juliol de 1930 es va fundar el Girona FC, en el cafè Norat de la Rambla es va coure la creació del Girona FC. En poques setmanes es va aconseguir que a Girona hi hagués una autèntica febre pel futbol. El primer partit oficial de l'equip va ser al camp de la Colònia Artigas (1-1, amb gol de Clara).
Esportivament, els primers anys del Girona van ser prolífics, però si cal destacar una temporada per damunt de totes, aquesta és la 1935-36. Els gironins van fer una excepcional temporada a 2a divisió (campions, per davant de l'Arenas i el Barakaldo), i això els va valer disputar la fase de promoció a 1a divisió juntament amb el Celta, el Saragossa, el mateix Arenas, el Múrcia i el Jerez. El Girona, penúltim, es va quedar sense ascens.
Entre els anys 1936 i 1939, de futbol n'hi va haver poc, i segurament va estroncar tota l'embranzida que hi havia al club i a la ciutat per situar el Girona a primera divisió. El futbol va tornar a la normalitat la temporada 1939-40, amb l'equip jugant ja la lliga de 1a categoria catalana i la 2a divisió nacional. L'equip es va consolidar a 2a nacional, però en l'etapa postguerra es van canviar els objectius: l'ascens es veia com un somni llunyà i l'objectiu prioritari passava a ser el de lluitar per la permanència. L 'equip va baixar a 3a divisió la temporada 1942-43, va recuperar la 2a divisió la 1947-48 i va anar alternant les dues categories de la següent manera: 1948-51 (segona divisió), 1951-56 (tercera divisió), 1956-59 (segona), 1959-77 (tercera), 1977-80 (segona B) i 1980-82 (tercera).
El dia 14 d'agost del 1970 es va inaugurar l'estadi de Montilivi, la nova perla de la ciutat. El Girona FC, fundat el 25 de juliol de 1930, no va celebrar les noces de plata, però sí que la directiva va posar-hi tot de la seva part per programar un 50è aniversari digne de ser recordat durant molt de temps. El 9 d'agost del 1980, la Real Sociedad dels Arkonada, Zamora, López Ufarte, Satrústegui va jugar la 11a edició del Trofeu Costa Brava . La rúbrica a les noces d'or del Girona FC la va posar la visita del FC Barcelona.
Estem a la temporada 1981-82. A l'equip li espera una temporada plena d'entrebancs que acaba amb el descens a regional preferent. Per fortuna, l'equip queda campió (amb Alfons Muñoz d'entrenador) i el mal tràngol de jugar a regional preferent només dura un any. Al Girona li esperen ara cinc temporades seguides a tercera divisió abans de celebrar un altre ascens, la temporada 1988- 89, a segona divisió B, a la temporada 1991/92 van quedar en tercer lloc a la lliga de segona B cosa que li va obrir de nou, per primera vegada en molt de temps, les portes de la segona A.
L'equip va començar malament la fase d'ascens –derrotes contra el Vila-real (1-2) i el Linense (2-0)- però es va refer amb tres victòries seguides –Linense (4-1), Vila-real (2-4) i Salamanca (1-0)- i va arribar a l'últim partit a l'Helmántico depenent d'ell mateix per pujar. Però no va poder ser: el Salamanca va guanyar per 1-0 i qui va pujar va ser el Vila-real. Les temporades posteriors a la 1991/92 van ser difícils. En la 1992-93 i en la 1993-94, l'equip va evitar pels pèls el descens, tant esportiu (15è classificat les dues temporades) com burocràtic (els deutes als jugadors es van convertir en una amenaça real), però en la 1994-95, el Girona va defallir i a quatre jornades del final ja estava descendit matemàticament. Dues temporades després, l'equip va tocar fons amb el segon descens de tercera divisió de la seva història: aquesta vegada no va ser a preferent, perquè feia uns anys que s'havia creat la 1a catalana. En la temporada 1999/2000 es va recuperar la tercera divisió, i, amb l'arribada del nou mil·leni, el club va assolir el sanejament pràcticament total i va començar a mirar nous objectius, molt més ambiciosos.
El primer gran premi va arribar aviat, en la temporada 2002/03, en què el club va recuperar un lloc a la segona divisió B després d'haver fet una lligueta d'ascens excel·lent (cinc victòries i només una derrota). Va ser el segon ascens en cinc temporades i el retorn a una categoria que s'havia perdut la campanya 1994/95. La temporada 2003-2004 el club va mantenir la categoria però a la 2004-2005 va tornar a la tercera divisió, després de finalitzar la temporada en 17a. posició.
La següent campanya, amb Josep Gusó com a president, va suposar però l'inici de la trajectòria d'èxits que ha portat el club a la divisió de plata del futbol espanyol. Campions de tercera divisió la temporada 2005-2006, aconseguint l'ascens a Segona B la campanya següent. Un any més tard, a la temporada 2007-2008 va arribar l'ascens a la Segons Divisió A. Per aconseguir-ho es van superar dues eliminatòries contra el Barakaldo, primer, i el Ceuta, després, amb un estadi de Montilivi ple a vessar.
Aquest any el Girona inicia la tercera temporada a la divisió de plata del futbol estatal. La campanya 2009-10 s'ha classificat en la 14ena posició i ha sumat 52 punts.
Hércules
L’Hércules va néixer com a club l’any 1922, encara que hi ha cròniques que confirmen que existeix des del 1914. L’equip va debutar a Primera divisió el 1935, on ha jugat 19 temporades i on va assolir el seu millor resultat la campanya 1975/76 quan va acabar en cinquena posició.
L’Hércules dels anys 70 era un equip dur i molt difícil de superar al terreny de joc. Tot i que, els primers anys d’aquesta dècada va militar a Segona divisió, la temporada 73-74 l’equip alacantí va pujar a l’èlit del futbol espanyol. La temporada següent el conjunt va gaudir de la seva millor època futbolística, quan va aconseguir la cinquena posició a la lliga i fins i tot van quedar a les portes de la zona europea.
La campanya 1975-76 van tornar a sorprendre, ja que es van convertir en el sisè millor conjunt d’Espanya, perdent només un partit a casa i situant-se per damunt d’equips de la talla del Betis, València, Sevilla o Zaragoza. En les temporades següents (des de 1979-80) l’equip va mantenir-se entre les posicions 12 i 15. La bona situació que estava vivint va fer que el seu ex president José Rico Pérez apostés per la construcció d’un estadi que donés cabuda a una afició creixent, que ja arribava als 20.000 socis, i que pogués albergar competicions importants com el Mundial de Futbol d’Espanya de 1982. L’estiu de 1974 es va inaugurar l’estadi José Rico Pérez amb un partit que va enfrontar el millor Hércules de tots els temps i el FC Barcelona.
Van ser molt els jugadors que van passar per aquest il·lustre club als anys 70, com Humberto, Varela, Tigre Barrios, Benito Joanet...i la temporada 1976-77 Arsenio Iglésias va ser el tècnic de l’equip. A principis dels anys 90, el club d’Alacant baixa a Segona Divisió i, posteriorment, a la categoria de bronze.
Després de passar algunes temporades a Segona divisió B la temporada 1992/93 va aconseguir un merescut ascens a la categoria de Plata.
La temporada 1995/96 es va aconseguir l’ascens a Primera després d’una campanya brillant, a més el mateix any 1995 el club alacantí es convertia en SAD. Aquella temporada van començar a arribar a l’equip molts fitxatges per consolidar-se a la màxima categoria, però tot i així, l’inici va ser molt dolent i el seu tècnic va ser substituït a la jornada 11 després de nou derrotes i només una victòria a la primera jornada. El nou entrenador, Quique Hérnandez, va arribar a Alacant per salvar l’equip i el va poder treure de les posicions de descens directe però tot i el seu esforç els blanquiblaus no van poder salvar la categoria.
La temporada 1998/99 es va somiar de nou amb recuperar la categoria, sobretot per els nous fitxatges que van arribar a l’equip però, l’entorn extraesportiu ( van passar tres entrenadors i tres presidents) va fer que l’Hércules baixés per mèrits propis a Segona divisió B on va jugar fins la temporada 2004-05 que va tornar a Segona A i on continua militant en l’actualitat.
L’Hércules ha jugat 19 temporades a Primera Divisió i 38 a Segona, la passada va quedar en 6ª posició i 58 punts.
Huesca
L’Osca Futbol Club va néixer l’any 1910, enmig d’una gran afició al futbol en aquesta localitat aragonesa. En els primers anys, l’Osca va jugar en diversos terrenys de joc, sobretot a causa d’un creixement d’aficionats espectacular. L’any 1922 l’equip entra a formar part de la Federació de futbol, de manera que disputa partits oficials. És en aquesta dècada que el club es professionalitza i arriba a jugar un partit per inaugurar un altre camp nou contra el FC Barcelona. A partir d’aquell moment, el club viu la primera època daurada i plena d’ambicions. Es van arribar a fer grans fitxatges, però l’elevat cost d’aquests i una invasió camp en un partit de Copa contra el Saragossa, va fer que la Federació apartés de la competició. D’aquesta manera s’acabava la primer etapa competitiva del club.
L’any 1929 es va refundar el club, que va començar a jugar a tercera regional. Gràcies a diverses victòries en competicions regionals, l’Osca va aconseguir l’ascens a categories nacionals l’any 1933, però dues temporades després l’equip va tornar a suspendre partits sense motiu i amb mala organització. Esportivament l’equip també passava mals moments, de manera que es va optar per retirar el club de la competició. Per culpa d’això i de l’escàs interès de la gent, Osca es va quedar sense equip de futbol fins després de la Guerra Civil.
Un grup d’amics van fundar l’any 1940 la UD Osca, a principis dels anys 40. La temporada 43/44, va suposar el debut en categoria nacional, ja que va militar a Tercera Divisió. Fins i tot van arribar a la final de la Copa Primavera, però van perdre davant l’Arena. Tres anys després l’equip es va coronar campió de Tercera, però va perdre la fase d’ascens a Segona Divisió.
El curs 49/50 l’Osca aconsegueix el preuat ascens a Segona i s’hi va arribar a mantenir durant tres temporades i va arribar a jugar contra l’Osasuna, el Logroñés, l’Sporting de Gijón i el Nàstic. En una d’aquestes campanyes va arribar a quedar en cinquena posició, a només 3 punts de la lligueta d’asens a primera. Aquesta va ser la millor classificació de la història.
A partir de 1953, l’equip va tornar a jugar a tercera. El 1956 el club realitza una mala temporada i es pren altre cop la decisió de dissoldre l’equip. Osca es va quedar de nou sense equip fins al començament dels anys 60, quan es funda la Fundació Esportiva Osca. L’equip va recuperar les categories regionals, tot i que ben aviat va aconseguir l’ascens a Tercera. Durant anys l’equip va lluitar per obtenir l’ascens a Segona, però no aconseguia passar les fases d’ascens, fins que el 1973 el conjunt torna a baixar de categoria. Amb la reestructuració de les competicions, l’Osca passa a jugar a Segona Divisió B l’any 1975.
Cal destacar que l’any 1979 els aragonesos van fitxar un jove porter que després jugaria en el Madrid i el Sevilla: Paco Buyo. Amb ell. l’equip va quedar en 13a posició.
A la dècada dels 80 es va intentar rejovenir l’equip per tal de reduir costos, però el mal moment econòmic de l’equip va anar acumulant deutes, de manera que la plantilla va deixar de cobrar els seus sous. L’equip va tornar a Tercera divisió l’any 1983, on hi va competir durant 6 temporades. Llavors van venir anys de pujar i baixar de Tercera a Segona B, on cal destacar l’any 1989, on va arribar fins a quarta ronda.
La temporada 2003/04, l’equip aconsegueix el quart lloc a Tercera i gràcies a guanyar a l’Eibar B, puja a Segona B. A partir d’aquell moment el club s’estabilitza en la categoria de bronze. L’Osca es professionalitza i gaudeix d’un procés d’obertura al territori. L’any 2006/07 juga la seva primera lligueta per jugar a Segona A, però es va quedar a les portes, ja que va pujar el Córdoba. La temporada 2007-08, després de quedar en tercera posició, va aconseguir l’ascens a la categoria de plata, després de vèncer el Gavà i a l’Écija de Josep Maria Nogués.
L'Osca jugarà aquest any, per tercera temporada consecutiva, a Segona A. La campanya 2009-10 va classificar-se en 13ª posició amb 52 punts.
Las Palmas
La Unión Deportiva Las Palmas va néixer l’any 1949 després de la unió dels cinc equips que composaven el campionat regional de la illa (Marino, Victoria, Gran Canaria, Atlético i Arenas) per crear un de sol que representés l’arxipèlag.
Un cop aprovada la participació d’equips canaris a les competicions nacionals, el 22 d’agost de 1949 es va constituir la Unión Deportiva Las Palmas. Després d’una magnífica temporada l’equip groc obté l’ascens a Segona, un any després els bons resultats li permeten un nou ascens a Primera Divisió, encara que el somni de jugar entre els més gran només dura una temporada.
A la campanya 1953/54 aconsegueixen el segon ascens a la màxima categoria i en aquesta ocasió l’equip aconsegueix mantenir-se durant sis temporades.
La temporada 1959/60 de nou arriba el descens i amb ell una situació de crisis i la sensació de pèrdua d’identitat degut a la contractació de jugadors de fora de la illa, fet inèdit fins aleshores. La temporada 1963/64 La Unión Deportiva Las Palmas aconsegueix el tercer ascens a Primera, i fins i tot en la campanya 1967/68 aconsegueix una tercera posició després de disputar-se amb el Real Madrid i el FC Barcelona el campionat de Lliga. L’any següent es farà amb el subcampionat de la lliga i participarà per primer cop en competició europea.
La temporada 1972/73 es comença a fitxar una sèrie de jugadors argentins que aportaran grans èxits a les Palmes i es convertiran en objectius dels grans clubs nacionals. Aconsegueixen participar a la Copa de la UEFA i arriben a la final de la Copa del Rei. Però, després de dinou anys consecutius en la màxima categoria, la temporada 82-83 descendeix a Segona després d’acabar setzens. Després d’aquest descens només tornaran a militar a l’èl.lit del futbol cinc temporades més.
La temporada 1991/92 després d’un dolentíssim campionat descendeixen a Segona B per primer cop en la seva trajectòria futbolística. És un cop molt dur per el club i sobretot per l’aficionat canari. Després de quatre intents per recuperar la categoria finalment la campanya 95-96 retornen a la Categoria de Plata i amb un projecte molt clar: pujar a Primera. Per aconseguir-ho s’incorporaran al club importants figures, com José Oscar “Turu Flores”. Però no serà fins la temporada 99-00 i de la mà del tècnic Sergio Kresic quan aconsegueixen l’ascens, que serà el cinquè i últim del club canari.
Només dos anys a la Lliga de les Estrelles i de nou arriba el descens. La campanya 2005-06 per segon cop baixen a Segona B, però la mateixa temporada recuperen la categoria on militen en l’actualitat. Tot i el mal inici, el curs passat Las Palmas va quedar en 8ª posició i 57 punts.
Aquesta posició en la temporada 2007-2008 va ser, en part, als gols encaixats, un total de 55 i també a no saber aguantar bé els gols marcats un total de 51. La majoria d’equips de la zona alta, especialment els tres equips que van pujar a primera no van encaixar més de 40 gols i van fer xifres golejadores similars a les de Las Palmas.
La temporada 2009-10 s'ha classificat en 17ª posició, només un lloc per sobre que el Nàstic i tots dos conjunts han acumulat els mateixos punts, 51.
Levante
El FC Levante es constitueix el 1909, conjuntament amb amb la Federació Regional de Clubs de Futbol, i el seu primer president és Francisco Sinisterra. El trasbals que comporta la Guerra Civil provoca que la formació es fusioni amb altres equips per poder donar cabuda a un equip de futbol que complís amb els màxims requeriments humans i materials. Així, l’any 1941, neix el definitiu Levante U.D.
Després d’una irregular dècada dels quaranta, l’equip baixa a Tercera Divisió la temporada 1951/53. La resta de la dècada ve marcada per les dificultats per mantenir-se a la Divisió de Plata, tot i la qualitat de joc dels membres del Llevant. L’ascens a la Primera Divisió no es converteix en un fet real fins la temporada 1963/64. Tot i les dificultats econòmiques, el 9 de setembre s’inaugura l’actual estadi Ciutat de València, acte on hi assisteixen les principals figures futbolítiques de l’època.
Durant els anys setanta, el màxim objectiu de l’equip llevantí és lluitar per mantenir-se a la Segona Divisió. El fitxatge de Johann Cruyff, durant la temporada 1980/81, proporciona una alenada d’aire fresc a l’equip, que no es tradueix en resultats destacables. A finals dels vuitanta, l’equip aconsegueix pujar a Segona Divisió A.
El mes de maig de l’any 1994, el Levante es constitueix legalment com a SAD. L’arribada del nou president, Pedro Villarroel, durant la temporada 1997/98 comença amb una gran il·lusió per l’equip. Després del mediàtic fitxatge de Mitjatovic, l’equip aconsegueix l’esperat ascens a Primera Divisió l’any 2004, 41 anys després d’estar a Primera per darrera vegada.
El Llevant va ser un altre dels equips, juntament amb el Recreativo de Huelva i el Gimnàstic de Tarragona, que van pujar a la màxima categoria en la darrera competició de Lliga. La temporada passada, marcada per greus problemes econòmics, l’equip va baixar a Segona.
L’any passat va ser un any molt difícil pels granotes, ja que no només van tenir problemes econòmics i als despatxos, sinó també molt problemes esportius com a conseqüència, això si, de la falta de diners, ja que molts jugadors (Rigano, Storari, Cirillo...) van fer les maletes abans de desembre perquè no cobraven i també algun que d’altre entrenador va fer les maletes abans d’hora pel mateix (Di Biasi); així que amb desbandada de jugadors, tècnics va ser capaç de treure bon resultats i somiar en algun moment amb la salvació.
Aquest any els problemes econòmics ha estat a punt de jugar-l’hi una mala passada a l’equip granota, ja que com es sap es necessari tenir tots els pagaments correctes; tant a jugadors com empleats, per poder participar en la competició. Tot feia indicar que amb el descens de categoria l’equip blau-grana no seria capaç de complir aquesta premissa, finalment si va poder fer front a aquests problemes econòmics i va poder participar aquesta temporada 2008-2009 en la lliga BBVA Adelante.
Un cop més el Llevant es un dels favorits a l’ascens de categoria, tot i els problemes econòmics, i si tornés a pujar es guanyaria el títol d’equip ascensor.
Murcia
El club es va fundar en 1908 amb el nom de Murcia Fútbol Club, encara que algunes fonts apunten que ja existia un club amb aquest nom l’any 1906. El primer president de l’entitat fou Antonio Manzanera. L’equip va començar jugant a la Plaça de Toros on va jugar el seu primer partit davant el Recreativo Alicante.
En 1910 l’equip es trasllada al seu nou camp que es va anomenar “El Tiro Nacional”, era un camp poc apropiat per la pràctica del futbol però tot i això l’equip del Murcia CF va jugar 8 anys en aquest estadi.
En 1918 van inaugurar el camp de futbol de La Torre de la marquesa situat al centre de la ciutat i el primer que va tenir les mesures reglamentàries. Per raons econòmiques, en 1919, el propietari del camp va decidir clausurar-ho, encara que en 1920 Ramón Ángel Cremades es va fer càrrec d’ell i va aconseguir reanudar la pràctica futbolística de la ciutat. En 1921 va guanyar el seu primer títol oficial, el Campionat Regional.
En la temporada de 1923-1924 el Rey Alfonso XII li va donar al club el nom de Real Murcia. Desde 1924-1936 l’equip guanyà ininterrompudament el Campeonat regional
En 1929 es va crear la Lliga espanyola de futbol i el Real Murcia va quedar encuadrat en el denominat grup B de la Segona Divisió, que un any després es diria Tercera División. El club va acabar segon, cosa que li va donar accés a jugar al grup A de la Segunda División a la temporada 1929-1930.
A la temporada 1939-1940 els murcians aconsegueixen el seu primer ascens a la Primera Divisió amb el jugador-entrenador José Griera. Aquesta primera temporada a la màxima categoria va acabar amb el Real Murcia en l’última posició de la lliga. La temporada següent va disputar la promoció d’ascens a la Primera Divisió contra el FC Barcelona, aquest va ser el cop que els blaugranes van estar més a prop de baixar a Segona divisió.
En 1944 l’equip va tornar a Primera Divisió i va arribar a semifinals de la Copa del Generalísimo. Tres anys es va mantindre a la màxima categoria; en 1947 va baixar a Segona Divisió, després de perdre la promoció davant la Real Societat.
De 1950 a 1960 el Real Murcia es converteix en equip ascensor, alterna ascensos a Primera Divisió per tornar l’any següent a la Segona Divisió.
La temporada 1963-1964 l’equip aconsegueix el seu primer partit televisat davant l’Atlético de Madrid a l’Estadio Metropolitano.
En 1970 el Real Murcia va baixar per primer cop en la seva història a la Tercera División. Encara que va fer una Copa del Generalísimo excel·lent arribant fins als quarts de final.
En 1973, després de dos ascensos consecutius l’equip va tornar a la Primera Divisió en 1973. En 1973/1974 l’equip es va mantindre a Primera Divisió, en la 1974/1975 l’equip va tornar a perdre la categoria i en la 1974/1975 l’equip va baixar a la Tercera Divisió.
En els anys 80 l’equip va aconseguir estar 6 temporades jugant a la Primera Divisió, mentres que als anys 90 l’equip entra en una crisi institucional, esportiva i social desde 1991 fins a 1998, l’equip es va tornar a convertir en un equip ascensor amb ascensos a primera, descensos a Segona e inclòs a Tercera van marcar aquesta etapa del club murcià.
En 1998 Jesús Samper es fa amb el control del club, en la temporada 1999/2000 el Real Murcia arriba fins als quarts de final de la Copa del Rei i a més aconsegueix l’ascens a Segona Divisió, després de derrotar el Granada.
En 2001, després de l’arribada del técnic David Vidal mediada la temporada 2001/2002, el equipo l’equip es salva del descens en la última jornada i la campanya següent als quarts de final de la Copa del Rei aconsegueix l’ascens a la Primera Divisió, després de catorze anys sense militar a la mateixa.
Amb el canvi d’entrenador i un equip mal planificat l’equip descendeix a la Segona Divisió, va aconseguir 5 victòries i va quedar últim a la taula classificatòria.
En 2006 canvien la Condomina per la Nueva Condomina i aconsegueix l’ascens de categoría.
La temporada 2007/2008 arranca amb un ambiciós projecte, amb fitxatges com els de Fernando Baiano y Henok Goitom, els dos més cars de la historia del Real Murcia. Després de finalitzar la primera volta en la zona mitja de la classificació, l’equip es va desinflant poc a poc durant 2008, l’any del centenari del club, motivant l’acomiadament de l’entrenador que havia aconseguit l’ascens, Lucas Alcaraz, que fou substituït per Javier Clemente, cosa que no va impedir el descens a la Segona Divisió .
Aquest any volia tornar a demostrar la seva fama d’equip ascensor i buscar l’ascens a la primera Divisió, però els resultats li ho han impedit.
Numancia
El Club Deportivo Numancia de Soria, S.A.D. va ser fundat l'any 1945. Tan sols quatre anys després de la seva creació, va assolir un importantísim ascens a Segona després de vèncer a l'Erandio per 4 a 1. El pas per la categoria de plata va ser breu, dues temporades, i va desembocar en una greu crisi econòmica i institucional en el club.
Des de la temporada 60-61 fins a la campanya 65-66, el Numancia va competir a Tercera sumant grans classificacions amb tres primers llocs i disputant sempre la lligueta d'ascens. El punt i final de l'època daurada dels sorians ve marcat per dos esdeveniments extraesportius: el canvi de grup a Tercera va fer que el Numancia deixés de pertànyer al grup aragonès per a integrar-se amb bascos, riojanos i navarresos. I, al costat d'això, en els setanta una reestructuració de la Tercera Divisió deixa al Numancia a Regional.
Els anys 70 van ser un dur pregrinaje per Regional Preferent acompanyat de problemes a la directiva del club amb successius canvis en el timó de l'equip. A més, l'any 1974 es va abandonar el camp de San Andrés a la capital soriana i, després d'una remodelació nefasta, el club es va quedar sense terreny de joc per a disputar els seus partits.
La temporada 77-78 va començar amb la promesa del president Vicente Valero de pujar l'equip a Tercera, i va ser una realitat. Un any ple de triomfs que va fer que el Numancia abandonés de forma definitiva la categoria Regional i tornés a una Tercera Divisió per la qual hauria de transitar altres deu anys fins a acomiadar-la per sempre.
La temporada 88-89 marcaria l'inici d'una nova etapa del Numancia en la qual el club no pararia de créixer en tots els sentits. Aquella temporada va ser tota una demostració, només dues derrotes i tots els compromisos a casa es van saldar amb golejades. El 4 de juny i després d'endossar-li un 8-0 a l'Endesa, el Numancia va segellar el seu ascens a 2ºB.
Els primers anys a 2ªB van registrar alts i baixos fins que el Numancia es va estabilitzar a la categoria. El punt d'inflexió va arribar la temporada 92-93 amb l'arribada de Lotina a la banqueta soriana i d'un grup d'empresaris capitanejats per Francisco Rubio a la Presidència. El club presentava uns comptes caòtics i el seu nou president va imposar un segell en la gestió i un model de club que aviat començaria a donar els seus fruits. AL final de la campanya els numantins van jugar el play off d'ascens, èxit que van aconseguir de nou una temporada després. El Numancia no va assolir el premi de l'ascens, però era ja un conjunt candidat a fer-lo cada començament de Lliga.
Però la gran i històrica fita del Numancia es va produir sens dubte l'any 1996 a la Copa del Rei. Després de superar en el primer encreuament al Sant Sebastián de los Reyes, els sorians van iniciar la seva gesta davant la Real Sociedad. Els donostiarres van ser ridiculizats en Els Pajaritos i després d'un gran patiment a Anoeta i superar una ronda de vint penals, el Numancia va deixar fora la Real Sociedad, de Salva Iriarte. Però el Numancia de Lotina va anar encara més lluny. El seu següent rival va ser el Racing de Santander que no va aconseguir marcar en uns Pajaritos que començaven a viure un somni. En el partit de tornada, ja en El Sardinero, un gol de Barbarin va convertir al Numancia en “matagigantes”. Ja no es parlava de sorpresa i el Numancia va acaparar portades i minuts en els mitjans de comunicació. Però la trajectòria del Numancia en aquesta Copa va passar a ser històrica en la següent eliminatòria a costa d'un Sporting que en aquella època era un reconegut equip de Primera. Després d'un gran partit a Soria, on els numantins van vèncer per 2-1 als asturians, els de Gijón van ser incapaços de marcar-li en El Molinón a Echevarría, meta numantí que va disputar tots els minuts de la Copa. Un modest equip de Segona B s'havia plantat a quarts de final de la Copa del Rei de Futbol. Reial Madrid, Barça o Atlètic de Madrid eren alguns dels vuit rivals que van entrar en el sorteig al costat dels numantins. El següent enfrontament seria contra el Barça. El Numancia li va fer cara al tot poderós equip de Johan Cruyff i després d'empatar a dos gols en Els Pajaritos va caure per tres gols a un, arribant a adelantar-se el marcador amb un gol de Barbarin que deixava momentàniament eliminats als blaugranes. Va ser una nit màgica per a Sòria i una proesa que ha quedat gravada en la memòria col·lectiva del futbol espanyol.
L'any següent, en la temporada 96-97, el Numancia gràcies a un espectacular tram final de lliga, es va classificar per a disputar la lligueta d'ascens i no va defraudar. Soria va viure una altra nit gloriosa quan el seu equip va guanyar 2-0 en Els Pajaritos al Recreativo de Huelva. El Numancia tornava a ser, per fi, un equip de Segona. Després de cinquanta anys de lluita, els sorians van retornar a la divisió de plata amb el suport d'una afició més il·lusionada que mai. La primera temporada a Segona va ser molt dura. El Numancia va assolir la permanència a l'última jornada i va ser tan celebrada com l'ascens de l'any anterior.
La temporada 98-99 és un altre dels anys gravats a foc en l'afició numantina. Amb Lotina a la banqueta, començava la segona temporada consecutiva del Numancia a la divisió de plata. Un modest amb cor de gran estava a punt de donar el salt a la millor lliga del món i va estrenar nou escenari de joc, Els Pajaritos, el 14 de gener de 1999. Després d'una complicada temporada, un final espectacular va permetre aconseguir el tan anhelat somni. Es van aconseguir dotze punts dels dotze possibles i després de vèncer altra vegada al Recreativo per 3-0, el Numancia es va convertir en equip de la Lliga de les Estrelles. En només quatre anys el Numancia havia passat de ser un gairebé desconegut equip de Segona B a enfrontar-se cara a cara als grans de Primera.
Però els numantins només van poder gaudir de la màxima categoria dues temporades. La campanya 00-01 l'equip torna a descendir a Segona. Tot i així, els sorians van seguir lluitant per tornar a Primera i ho van aconseguir fins a en dues ocasions, primer la temporada 04-05 i posteriorment en la 07-08, en la qual el Numancia va liderar la classificació en les últimes setmanes i encara li van sobrar set partits per a assegurar l'ascens. Només un any després tornarien a descendir a Segona.
La temporada 09-10 el Numancia va aconseguir classificar-se en la vuitena posició, sumant un total de 59 punts.
R. Sociedad
El foot-ball comença a practicar-se a Guipuzkoa de la mà de joves anglesos que a principis del segle vint van desplaçar-s’hi per treballar o estudiar. Durant les primeres dècades d’aquest segle cal destacar els freqüents encontres internacionals que marquen l’inici de la Lliga de futbol tal i com la coneixem avui dia.
La professionalització del joc comporta un augment de les despeses i la conseqüent crisi econòmica de l’equip, anterior a la Guerra Civil. El conflicte bèl·lic només aconsegueix aturar un any els compromisos del club i, així, l’any 1937 la Reial comença a reprendre la seva activitat en les ocasions que permet la situació política.
La postguerra i posterior dècada dels cinquanta suposen la consolidació de la Reial Societat a Primera Divisió. Durant aquesta època es posen les bases per formar la cantera, un dels principals vivers de la formació durant tota la seva trajectòria. La transició democràtica portarà les primeres classificacions per competicions europees. La dècada dels vuitanta és una de les èpoques més glorioses de la història de l’equip. Dos títols de Lliga, un de Copa, una Supercopa, la classificació a semifinals de la Copa d’Europa i el seu rècord d’imbatibilitat són un acurat resum de les diverses victòries aconseguides per l’equip.
Entrant una mica més al detall del període daurat de la Reial, molts recorden les dues lligues assolides consecutivament, les temporades 1980- 1981 i 1981- 1982. Però, ja la campanya 1979- 1980, és bascos es van quedar a les portes d’aconseguir el que hagués estat el primer títol de lliga. Sota la direcció d’Alberto Ormaetxea l’equip estableix un rècord al romandre 32 jornades sense perdre. Durant tota la temporada la Reial Societat ocupa llocs capdavanters a la classificació. Però, el que són les coses. El conjunt donostiarra arriba a la penúltima jornada com a líder invicte, però en una de les tardes més tristes del club, el Sevilla FC va imposar-se a la Reial, privant-la del seu primer campionat de la regularitat. Sortosament pels bascos, les dues següents temporades, la lliga no se’ls escaparia.
El canvi d’Atotxa a Anoeta, l’obertura a la contractació de jugadors estrangers i la formació de la Societat Anònima Esportiva són algunes de les modificacions que s’introdueixen amb l’arribada de la dècada dels noranta. L’entrada al segle XXI ve marcada pel perill de baixar a la categoria de plata. Les reaccions, a l’últim moment, per part dels jugadors, cos tècnic i el suport incondicional de l’afició han estat sempre les armes de l’equip per mantenir-se en les més altes categories del futbol professional.
Fa dues temporades, però, la Reial Societat va classificar-se en la posició número 19 del quadre de la Lliga i va baixar a la segona divisió. L’any passat es va quedar a les portes de l’ascens a Primera.
A nivell social, la Reial Societat pot presumir de comptar amb nombroses penyes, tant al País Basc, com fronteres enllà. Així, es comptabilitzen 72 penyes a Guipuzkoa i 45 més enllà d’aquests límits territorials. La Reial Societat mai està sola.
Rayo Vallecano
El Rayo Vallecano es va fundar el 29 de maig de 1924 en el sí d’una família madrilenya, els Huerta Priega. L’uniforme de l’equip va ser samarreta i pantalons blancs, amb mitjes negres. A partir de 1931 el Rayo es va inscriure a la Federació Obrera de Futbol i va participar en els campionats d’aquesta federació fins a la Guerra Civil. Just al final del conflicte bèlic, es va reorganitzar el club i es va inscriure en la nova federació ofial, en el mateix moment que es construïa un camp nou.
La temporada 1948/49 el club va aconseguir l’ascens a 3a divisió, i el curs següent es va arribar a un acord amb l’Atlètic de Madrid, de manera que es va variar l’uniforme i es va introduir la franja diagonal vermella que coneixem. A partir del 1953 els partits ja es disputen en el barri madrileny de Vallecas. Dos anys després el club aconsegueix l’ascens a Segona Divisió i serà el 8 de desembre de 1957 quan s’inaugura l’Estadi de Vallecas.
El Rayo baixarà a Tercera Divisió la campanya 1960/61, però la recuperarà la 1964/65.
El 15 d’octubre del 1972 es juga el darrer partit a l’Estadi de Vallecas i uns dies més tard es disputa el primer encontre a Vallehermoso, a l’espera d’inaugurar el Nou Estadi de Vallecas el 6 de maig de 1976.
La campanya 1976/77 assoleix el primer ascens a la màxima categoria sense perdre cap partit a casa. Tres anys més tard, el Rayo, arriba als 10.000 socis, però, aquella mateixa temporada torna a Segona Divisió, però això, no és el pitjor. La 1983/84 baixa a Segona B. Afortunadament pel club, es puja a Segona A el curs següent i la campanya 1988/89 retorna a Primera on hi romandrà només un any.
La temporada 1991/92 el Rayo Vallecano esdevé Societat Anònima Esportiva en mig d’una important crisi econòmica.
Teresa Rivero accedeix a la presidència en l’exercici 193/94, un cop el seu marit, José María Ruiz Mateos renuncia a aquest càrrec. Aquell any es baixa a Segona A, però la temporada següent es puja per quarta vegada a la història a Primera i hi aconseguirà mantenir-s’hi aquella campanya després de passar 4 tècnics per la banqueta vallecana.
La temporada 1996/97, amb una lliga de 22 equips, s’estableixen 4 descensos directes i una promoció per reduir la Primera Divisió a 20 equips. El Rayo acabaria baixant després de promocionar amb el Mallorca.
Les coses, però, canvien pels madrilenys, un cop pujats a Primera, novament. La campanya 1999/2000 esdevé líder de Primera durant 4 jornades. Comença una època daurada pel club. La 2000/01 participa per primera vegada en competició europea (prèvia de la UEFA). Cau Eliminat a quarts de final en mans de l’Alavés.
Aquell any, el Rayo, arriba a quarts de final de la Copa del Rei.
Després d’una brillant segona volta, el Rayo aconsegueix la permanència amb Manzano a la banqueta, la temporada 2001/02. La següent, és la quarta consecutiva del Rayo a Primera i s’assoleixen els 11000 socis. A nivell esportiu, però, es baixa a Segona A i un any més tard a Segona B.
El curs 2004/05, tot i promocionar per pujar a la categoria de plata, l’equip castellà es queda a les portes de fer-ho. Al 2005/06 el club incorpora Michel com l’entrenador que haurà de retornar el Rayo a Segona Divisió A. Un ascens, però, que el conjunt de Vallecas no materialitzarà fins la següent temporada.
El Rayo inicia aquest any la seva tercera temporada com a equip de Segona A. La campanya 2009-10 es va classificar en 11ª posició i va sumar 53 punts a més de convertir-se amb l'Elche, en un dels equips més golejadors del campionat.
Rec Huelva
El Recreativo de Huelva es va fundar l'any 1889, sent per tant el club de futbol més antic d'existència ininterrompuda de la Península Ibèrica, motiu pel qual és nomenat com Degà del Futbol Espanyol.
En 1978, sota la presidència de D. José Martínez Oliva, el Club aconsegueix el seu primer ascens a Primera Divisió. Dirigit per Eusebio Ríos i amb jugadors com Víctor Espárrago, Enrique Lora, Isabelo Ramírez, Poli Rincón o Joaquín Pichardo. La temporada següent debuta a la divisió d'honor i encara que va descendir aquell mateix any curiosament va arribar a ser capdavanter de la competició en la primera jornada. Després d'aquesta temporada es manté en Segona Divisió fins a 1990, quan descendeix a Segona Divisió B, categoria en la qual romandrà durant uns anys de crisis de resultats i penúries econòmiques.
La gran crisi del Recreativo es remunta a la temporada 1989/90, la del centenari. El Club veia un any que podria donar fruits, a part del centenari, es considerava que havia un bon equip capaç d'assolir la fita de l'ascens després de deu anys consecutius en Segona. Però l'any es va acabar amb un inesperat descens a 2ªB (va ser el primer any de l'equip en aquesta categoria) i amb un deute de més de 1.000 milions de pessetes. Al llarg dels anys el deute augmentaria i a causa dels impagaments el 4 de juny de 1991 els jugadors es van tancar en senyal de protesta, l'asfíxia econòmica va ser insòlita en el Club fins a llavors i la crisi cada vegada semblava més incontrolable. Però la sort canviaria l'any 1995 amb l'arribada de Pedro Rodríguez a l'ajuntament d'Huelva, quan l'ajuntament decideix subvencionar el "Trofeu Colombino" donant relativa tranquil·litat al club. A l'abril de 1999 Rodríguez convoca un ple extraordinari amb l'únic objectiu de salvar al Recreativo. En aquest ple es decideix vendre l'Estadi Colombino per saldar gran part del deute del club. El següent pas va ser transformar-lo en SAD (Societat Anònima Esportiva) i així el club quedaria definitivament salvat. Després d'haver recuperat econòmicament al club, els pròxims objectius eren dotar-lo d'un nou i modern estadi i fer un bon conjunt per a, en un futur, retornar a Primera Divisió.
La temporada 1999/2000 les coses no van sortir com s'esperaven i el Recre va tornar a descendir a 2ªB. L'estiu posterior, amb Lucas Alcaraz a la banqueta i amb una plantilla formada per a ascendir a Segona, després dels descensos administratius del C.P. Mèrida i el C.D. Logroñes s'anuncia que el Club ocuparia una de les places vacants a segona. A partir d'aquí començaran els millors anys esportius a la història del Club.
La temporada 2002/03 era la del retorn del Recreativo de Huelva a la Primera Divisió. L'any s'iniciava bastant pèssim, amb diverses derrotes consecutives pel que anava camí de ser el pitjor colista de la història i amb l'entrenador en tot moment en la corda fluixa. Però el fracàs en Lliga es veia compensat amb l'èxit en Copa ja que el Recre arribava a quarts per primera vegada en la seva història després de deixar enrere al Villanueva de Córdoba, Unión Deportiva Almería i Real Betis Balompié. En la segona volta sorprenia, marcava números europeus i va ser sorprenent el seu canvi pel que fa a l'apartat golejador (3-0 a l'Atlètic de Madrid, 2-3 a l'Athletic de Bilbao a Sant Mamés o el 5-0 al Villareal). Així es va arribar al mes d'abril amb l'equip fora de la zona de descens i a la final de la Copa del Rei. Però l'equip no va poder afrontar bé el tram final de Lliga pel que després de caure en el Sánchez Pizjuán enfront del Sevilla va descendir veient-se com *subcampeón d'Espanya, després de caure derrotat en la final de Copa, amb un rotund 3-0, enfront del Mallorca de Samuel *Eto'o.
La temporada 2005/06 la directiva va optar per mantenir al mateix equip de l'any anterior però complementant-lo amb joves promeses (Iago *Bouzón, *Rafa Barber i *Dani Bautista) i amb un nou i jove entrenador, *Marcelino García Toral. En el mercat d'hivern van arribar els complements, el retorn de *Toño i un internacional equatorià, Antonio València. El 4 de juny de 2006, novament diumenge de Pentecosta, en la jornada 40 enfront del CD *Numancia si es guanyava, l'equip ascendia definitivament. El partit va acabar amb un rotund 0-3 amb gols de Mateo, Viqueira i Cases que van deixar als *albiazules, per segona vegada en cinc anys, en Primera.
Després de tres temporades gaudint de la màxima *categoria arriba altre descens del Degà. La 2008/09 es desenvolupa amb més problemes, el terç final de la lliga es presenta horrible i després de solament assolir 4 punts dels últims 39 en joc, el 23 de maig de 2009 descendeix matemàticament a Segona Divisió després de perdre en el Nou *Colombino (0-1) enfront del Racing de Santander.
La temporada 09-10 els andalusos van aconseguir la novena plaça i 57 punts.
Salamanca
L’actual Unión Deportiva Salamanca, SAD, es va fundar el 9 de febrer de 1923 amb el nom d’Unión Deportiva Española. El president i fundador va ser el llavors alcalde de la ciutat, Federico Anaya. Al principi es va crear com un club poliesportiu però va destacar sobretot en futbol. Al 1932 va adoptar el nom d’UD Salamanca i el seu primer estadi va ser el Campo del Calvario, actualment convertit en estació d’autobusos.
La història d’aquest club està marcada pels ascensos i descensos. Els seus inicis van ser en la categoria regional fins la temporada 35-36 que va pujar a segona divisió, a més d’aconseguir dos campionats d’Espanya d’Aficionats, en les temporades 58-59 i 59-60.
El 1970 s’inaugura la nova Ciutat Esportiva de la Unión Deportiva Salamanca, després que el nou president, Augusto Pimenta de Almeida, vengués les instal·lacions de l’antic estadi de El Calvario. Dins del nou espai es construeix un camp de futbol més gran i de major categoria. El 8 d’abril de 1970, davant el Sporting G. de Portugal s’inaugura el Estadio Helmántico i comença una època de gran creixement esportiu i institucional per l’entitat salmantina. Tot i això, en aquest mateix any la “Unión”, com es coneix el club popularment a Salamanca, descendeix a Tercera, però en només dos anys, entre la temporada 72/73 i 73/74, aconsegueix pujar a la categoria d’or.
Les temporades 74/75 fins la 80/81 van ser l’època daurada del club, amb set campanyes consecutives a Primera divisió i fins i tot en algun moment amb opcions de jugar en competició europea. La temporada 1981-82 va descendre a Segona, però només hi va ser aquella campanya i el maig va tornar a pujar a Primera. Tot i així, el somni només va durar dos anys i la temporada 83/84 va baixar de nou a Segona divisió i la següent campanya a Segona B on va jugar durant tres temporades.
La temporada 1987/88 l’equip torna a la categoria de plata, en la què també es mantindrà durant tres anys, fins la campanya 90/91 que torna a descendre a Segona B.
Durant les següents tres temporades la Unión Deportiva Salamanca juga a la categoria de bronze. La temporada 92/93 es fa càrrec de l’equip José Manuel Lillo, l’any següent ascendeixen a Segona divisió i la temporada 94/95 retornen a Primera, encara que només van ser-hi un any. Després de la temporada 96/97 a Segona, tornen a pujar de la mà del tècnic Andoni Goikoetxea. Durant aquella temporada a Primera van golejar a equips tant importants com el FC Barcelona ( 4-3 i 1-4), al València (6-0) i (5-4) i l’Atlètic de Madrid.
La següent temporada, 1998/99, l’equip descendeix a Segona divisió de nou i des de 1999 no ha tornat a jugar a la Primera categoria. Durant sis temporades, des de 99/00 fins la campanya 04/05, ha estat a Segona A i en la temporada 2004-2005 torna a descendre a Segona B però només hi va restar un any.
La campanya 2005-06, de la mà de Javi López, ex entrenador del Nàstic, va aconseguir el campionat del Grup II de Segona B i en el Play Off va derrotar a la UE Gramanet i el Sevilla B, fet que li va donar el retorn a la Segona divisió A.
La temporada 2009-10 s'ha classificat en la posició 16 i ha sumat 52 punts.
Villarreal C.F. B
El Villarreal B és l'equip filial del Villarreal Club de Futbol i aquesta temporada 2010-11 juntament amb el Barça Atlètic, seran els dos únics filials que militin a Segona Divisió. Va ser fundat l'any 1999. Els inicis d'aquest equip els trobem a 3era divisió, la temporada 2003-04. El "mini submarí groc" va acabar la temporada tercer i es va classificar per primera vegada pels play-off per a pujar a Segona Divisió B. En la primera eliminatòria es va enfrontar contra el Santanyi i li va guanyar 2 a 1 en el còmput total de l'eliminatòria; en la segona s'enfrontava contra el Badalona, el favorit en aquesta eliminatòria, i el Villarreal va perdre 4 a 3 en el còmput total. La segona temporada (2004-05) els seus resultats van ser inferiors, ja que el Villarreal B no va aconseguir quedar entre els quatre primers per a jugar els Play-of( va quedar cinquè classificat). En la temporada 2005-06 el Villarreal B, va aconseguir la seva millor classificació a Tercera Divisió al quedar primer del Grup VI. Es van classificar per als play-of d'ascens a Segona Divisió B per segona vegada en la història; en la primera eliminatòria li va tocar jugar contra el Cartagena Promeses, i el Vila-real B li va guanyar amb un còmput total de 6 a 2, mentre que en la segona eliminatòria li va tocar novament un rival bastant difícil: el RCD Espanyol B. Una vegada més, el Villareal B va perdre 4 a 2 i va tornar a quedar-se a les portes de l'ascens a 2.ª Divisió B. La quarta temporada a Tercera Divisió (temporada 2006-07) va ser gairebé perfecta pel Vila-real B: van quedar subcampions de grup i van assolir per fi l'ascens a Segona Divisió B. Després de classificar-se per al play off d'ascens per tercera vegada, en la primera ronda els va tocar enfrontar-se a un equip teòricament inferior, i el Villarreal B va guanyar per 7 a 0 en el còmput total de l'eliminatòria; en la segona eliminatòria, en canvi, es va enfrontar a un equip amb molta experiència en Segona Divisió B, el Club Esportiu Mirandés. Per fi el Villarreal va assolir ascendir a Segona Divisió B. Després d'aquest ascens el Villarreal B va jugar la temporada 2007-2008 en el Grup 3 de Segona Divisió B del futbol espanyol. En el primer any, el Villarreal B va aconseguir quedar 11.ª posició, en una temporada irregular ja que l'equip va estar moltes vegades en descens, gairebé en descens, en zona de ningú, en zona d'ascens i al final va assolir l'objectiu de romandre un any més en la lliga de bronze del futbol espanyol. La temporada 2008-09 va acabar en segona posició del Grup III. En la primera eliminatòria per a l'ascens a la Segona Divisió es va enfrontar al Zamora. En el partit d'anada disputat a l'Estadi Ruta de la Plata va vèncer per 0-2, gols de Matilla i Javi Selves. En el partit de tornada disputat en la Ciutat Esportiva del Villarreal, el filial groc va guanyar per 2-0, gols de Chando i Joan Tomás. El rival del Villareal B en segona ronda va ser el Lorca Esportiva. En el primer dels dos partits, disputat a la Ciutat Esportiva del Villarreal, el conjunt groc es va imposar 1-0, gol assolit per Gerard Bordas. En el partit de tornada disputat a Lorca, el Villarreal B es va imposar a domicili per 2-3, amb dos gols de Cristóbal i un de Joan Tomás de penal, el que li va classificar per a la ronda final de les eliminatòries per a l'ascens. El següent encontre va aparellar al Villarreal B amb el Real Jaén. El primer partit es va disputar a l'estadi del Madrigal de Villarreal, i la volta en el Nou Estadi de la Victòria de Jaén. El partit d'anada va finalitzar amb un empat sense gols. En el partit de tornada a Jaén el filiar groc va acabar guanyant el partit per 1-2, amb gols de Gerard Bordas i Chando, que van donar la volta al gol inicial d'Esparza, assolint l'ascens a Segona Divisió A. L'endemà d'assolir l'ascens, Castelló va ser una festa, el club va festejar l'assoliment desplaçant-se els jugadors, cos tècnic i directiva en un autobús descapotable pels carrers de la ciutat. En la campanya 2009-10 el Villarreal B no només va aconseguir la permanència en la seva primera temporada com equip de Segona A sino que la seva actuació va ser admirable. Es va classificar en setena posició, sumant 61 punts. Una gran campanya per un equip jove, que aposta per la pedrera i que té com a principal objectiu formar jugadors que en un futur puguin pujar al primer equip.
PUBLICITAT
