Gimnàstic de Tarragona - web site oficial
Plantilla
Rivals
Rivals
Alcorcón
L'Agrupación Deportiva Alcorcón va ser fundada en 1971 per un grup de socis liderat per Dionisio Muñoz Jerez, qui va crear un equip de futbol per als joves de la localitat madrilenya. En les seves primeres temporades el club va funcionar com una societat amateur i es va passejar per les divisions inferiors del futbol madrileny, fins que va assolir l’ascens a Tercera Divisió en 1977. En el seu debut només va durar un any en aquesta categoria al finalitzar en dinovena posició, però va aconseguir retornar en 1979 i va romandre durant nou temporades, amb un tercer lloc en la campanya 1979/80 com a millor classificació.
En els anys 1990 la institució travessa una greu crisi esportiva que amenaça la seva existència, amb una sèrie de dolents resultats que li obliguen a passar entre Tercera i les divisions inferiors en diverses ocasions. Amb un deute superior als set milions de pessetes, en la temporada 1997/98 la AD Alcorcón va finalitzar colista en el grup madrileny de Tercera i va descendir a Regional Preferent. Al final de la temporada 1997/98 va arribar a la presidència Esteban Márquez Ponce, un empresari que va iniciar un projecte per a sanejar els comptes de l'equip, i el conjunt madrileny va assolir l'ascens a Tercera Divisió. Encara que a l'any següent l'objectiu era la permanència a la categoria, el club va aconseguir resultats millors dels esperats i es va classificar per als playoff per l'ascens a l'acabar cinquè en el grup madrileny. En el grup d'ascens, va assolir pujar a Segona B al ficar-se per davant del CD Lealtad, La Bañeza FC i Xove Lago.
El debut de l’Alcorcón a Segona B es va produir la temporada 2000/01, i l'equip va apostar per una plantilla de futbolistes procedents d'equips madrilenys. En el seu pla per a solucionar la situació econòmica del club, la presidència va oferir sous més modests que els d'altres clubs, però va procurar garantir els pagaments mensuals de les nòmines. Durant diversos anys l'equip va acabar en les posicions mitges de la taula, sent el seu millor lloc fins a llavors un setè lloc en la temporada 2005/06.
Amb l'economia del club ja sanejada, la AD Alcorcón va iniciar la temporada 2008/09 amb Juan Antonio Albacete Anquela, procedent del Águilas CF, com a entrenador. Anquela va haver de contar amb una plantilla formada per jugadors madrilenys i descartats d'altres clubs com el porter Raúl Arribas, Néstor Susaeta o Víctor Pérez entre d’ altres. L'equip desenvolupa un bon estil de joc que els permet signar les posicions altes de la classificació, i en les últimes jornades aconsegueix ficar-se en els playoff d'ascens al finalitzar en tercer lloc. La AD Alcorcón va batre a la UE Sant Andreu per 0-0 i 4-2, i va superar en la següent ronda a l'Alcoià, en aquells dies favorit per a l'ascens al finalitzar primer del Grup III, per 1-0 i 2-1. Ja en la ronda final per a ascendir a Segona Divisió es va enfrontar al Real Unión d'Irún, amb el qual va empatar 0-0 a Santo Domingo i va perdre 3-1 en el Stadium Gal irundarra. Així, l'equip madrileny es va quedar a les portes de l'ascens a la Segona Divisió.
La temporada 2009/10 serà recordada per tots els aficionats del Alcorcón i per molts espanyols. Els madrilenys assoleixen l'ascens a la categoria de plata i eliminen al Real Madrid en la Copa del Rei. En les primeres jornades del campionat el Alcorcón es consolida com candidat per al playoff d'ascens, i mancant quatre jornades per al final de la temporada regular certifica el lideratge, el que li permetria disputar un partit directe per a pujar a Segona A. Després de classificar-se en primera posició, el Alcorcón va haver d'enfrontar-se davant el Granada CF en un partit directe per l'ascens. Els andalusos van guanyar 2-0 en el partit d'anada en el Nuevo Los Cármenes, i encara que els madrilenys van tractar de remuntar-lo només van poder vèncer per 1-0, pel que el Granada va ascendir directament a Segona Divisió. Després d'aquest resultat, el Alcorcón va necessitar dos enfrontaments més per a pujar a la segona categoria. El club madrileny va haver d'eliminar al Pontevedra CF (0-0 i 3-0) i en la ronda final es va enfrontar a l'Ontinyent CF, amb 1-1 en el partit d'anada. En el partit de tornada, a Alcorcón els valencians anaven guanyant 0-2 al final de la primera part, però la AD Alcorcón va aconseguir remuntar el resultat i va guanyar 3-2, amb el tercer gol decisiu en l'últim minut de joc. Gràcies a aquesta victòria, el Alcorcón jugarà per primera vegada en la seva història a Segona Divisió la temporada 2010/11.
No obstant això, el Alcorcón es va fer molt popular a l'eliminar al Real Madrid en la Copa del Rei. Després de derrotar al CF Palencia i Lagun Onak, van ser aparellats amb el Real Madrid. Contra tot pronòstic, el 27 d'octubre de 2009 el Alcorcón va guanyar al Real Madrid per un ampli resultat de 4-0 en l'Estadi Santo Domingo . El resultat va obrir tots els diaris esportius i generalistes, i va ser batejat amb el nom d’ "Alcorconazo" i l'interès mediàtic pel club va augmentar de forma notable. En el partit de tornada en el Santiago Bernabéu el Real Madrid només va poder vèncer per 1-0, pel que la AD Alcorcón va eliminar a l'equip madrileny. Ja en vuitens de final, el Alcorcón va ser eliminat pel Racing de Santander.
En la seva primera campanya a Segona Divisió, els madrilenys han fet un gran paper, mantenint-se durant tota la temporada a la part alta de la taula i acabant novens, amb 58 punts. Enguany inicien la seva segona etapa a la categoria.
Alcoyano
Va ser fundar l’any 1929 després de la fusió de diferents equips de la ciutat d’Alcoy i és un dels clubs històrics de la Comunitat Valenciana, amb quatre temporades a Primera i dotze a Segona.
L’any 1942 assoleix per primer cop l’ascens a Segona Divisió i durant més d’una dècada va alternar aquesta categoria amb la Primera Divisió. Tres anys després es proclama campió de Segona i obté el primer ascens de la seva història a Primera Divisió. Durant aquella temporada va ser capaç de superar grans rivals però no va ser capaç de mantenir la categoria. Però només un any després tornaria a la màxima categoria. Aquella campanya 47/48 si va aconseguir mantenir-se a Primera però la següent temporada torna a baixar. La temporada 50/51 seria la darrera que els valencians disputarien a Primera Divisió. A partir de llavors la història de l’equip es desenvoluparia per les categories inferiors. L’any 1954 baixa a Tercera i de 1982 a 1996 aconsegueix assentar-se a Segona B però torna a perdre la categoria, fins la campanya 2003-04, que coincideix amb el 75 aniversari del club, quan l’Alcoyano torna a pujar.
La temporada 2004-05 tornen a ser equip de Segona B i es mantenen fins la 2010-11 quan assoleixen l’ascens a la Liga Adelante. L’Alcoyano disputa el play-off després de classificar-se en tercera posició la campanya 10-11. Després de superar en la primera eliminatòria el Real Madrid Castilla, d’imposar-se a l’Eibar i de guanyar el Lugo, l’Alcoyano tornava 44 anys després al futbol professional.
Almería
Fundat l’any 1989 és l’equip més jove en la història de la lliga Espanyola en aconseguir l’ascens a Primera.
Durant les tres primeres temporades va militar en la Regional Preferent d’Almeria fins que en 1992 assoleix l’ascens a Tercera. Només un any després aconsegueix pujar a Segona B i l’any 1995 puja a Segona A. Dos anys després els andalusos tornarien a baixar i l’any 1999, i després d’una dolenta planificació retornen a Tercera Divisió.
L’Almeria tornaria a recuperar la categoria l’any 2000 i dos anys després tornaria a ser equip de la Liga Adelante. Durant cinc temporades milita a Segona A i de la mà d’Unai Emery, el 19 de maig de 2007 aconsegueix el somni de l’ascens a la màxima categoria. L’Almeria serà equip de Primera durant tres temporades. L’any passat va assolir un dels grans objectius de l’equip a nivell nacional: jugar les semifinals de la Copa del Rei, tot i caure eliminat davant el FC Barcelona. Al maig de 2011 descendeix matemàticament a Segona Divisió, a falta de tres jornades per finalitzar el campionat.
Celta
El Real Club Celta de Vigo va començar la seva trajectòria com a equip professional fa més de setanta-cinc anys. Des de la seva fundació, l’any 1923, fins el moment actual ha esdevingut una de les entitats futbolístiques més emblemàtiques de Galícia.
La primera etapa daurada de l’equip es pot situar entre els anys 1939 i 1959. Durant aquest període, l’equip es manté a primera divisió entre els millors equips de l’Estat. Aquesta posició capdavantera es veu afectada pels nombrosos traspassos que s’efectuen al final de la temporada 1958/1959 i l’equip acaba baixant a Segona Divisió, on s’hi quedarà fins el seu retorn l’any 1969.
Més a prop dels nostres dies, també gaudeix d’èpoques molt fructíferes. La temporada 1997/1998 ve marcada pel canvi a la política de fitxatges i el retorn a les competicions europees. Makelele i Jordi Cruyff, entre altres, són els responsables de fer lluir el joc de l’equip de Vigo i convertir-lo en un dels grans de la categoria. Els anys posteriors va arribar a jugar competicions europees, fins i tot la Champions League. En aquesta competició van aconseguir derrotar el Milà a San Siro, però van ser eliminats als octaus de final pel Arsenal. La multiplicitat de competicions va passar factura la temporada 2003/2004 quan l’equip va baixar a Segona i es va trobar amb un Nàstic que acabava de pujar. Després de restar només un any en aquesta categoria el Celta retorna a la “Lliga de les estrelles”.
Sota les ordres de Fernando Vázquez, el Celta va finalitzar la competició de Lliga fa dues temporades en la sisena posició, fet que li va permetre jugar la UEFA.
La temporada 2006-2007 va seguir confiant en Fernando Vázquez però els resultats negatius van obligar a substituir-lo. L’escollit va ser l’ex jugador del Barça Hristo Stoichkov. Tot i que durant algunes jornades el tècnic búlgar va retornar l’optimisme a l’afició, de nou el Celta va començar una sèrie de derrotes que el van fer descendre a Segona. Stoichkov va seguir al capdavant del Celta però, al mes d’octubre va ser substituït per Juan Ramón López Caro, que posteriorment també seria cessat. Antonio López va substituir l’ex entrenador del Reial Madrid i després de molt sofriment l’equip va mantenir-se una temporada més a la segona divisió, va quedar 16º a dos punts dels equips que van perdre la categoria.
La temporada 2009-10 s'ha classificat en la dotzena posició, sumant 52 punts i amb Eusebio Sacristán al capdavant. Enguany pren les regnes de l'equip Paco Herrera.
El Celta ha estat lluitant durant tota la temporada 2010-11 per l'ascens a Primera. S'ha mantingut gairebé totes les jornades en llocs de promoció i ha estat un dels quatre equips en disputar els play off tot i així, no va aconseguir arribar a la final i el somni de Primera es va quedar a només un pas. Ara comencen una nova temporada per seguir sominant amb el repte de retornar a la LLiga de les Estrelles.
Murcia
El club es va fundar en 1908 amb el nom de Murcia Fútbol Club, encara que algunes fonts apunten que ja existia un club amb aquest nom l’any 1906. El primer president de l’entitat fou Antonio Manzanera. L’equip va començar jugant a la Plaça de Toros on va jugar el seu primer partit davant el Recreativo Alicante.
En 1910 l’equip es trasllada al seu nou camp que es va anomenar “El Tiro Nacional”, era un camp poc apropiat per la pràctica del futbol però tot i això l’equip del Murcia CF va jugar 8 anys en aquest estadi.
En 1918 van inaugurar el camp de futbol de La Torre de la marquesa situat al centre de la ciutat i el primer que va tenir les mesures reglamentàries. Per raons econòmiques, en 1919, el propietari del camp va decidir clausurar-ho, encara que en 1920 Ramón Ángel Cremades es va fer càrrec d’ell i va aconseguir reanudar la pràctica futbolística de la ciutat. En 1921 va guanyar el seu primer títol oficial, el Campionat Regional.
En la temporada de 1923-1924 el Rey Alfonso XII li va donar al club el nom de Real Murcia. Desde 1924-1936 l’equip guanyà ininterrompudament el Campeonat regional
En 1929 es va crear la Lliga espanyola de futbol i el Real Murcia va quedar encuadrat en el denominat grup B de la Segona Divisió, que un any després es diria Tercera División. El club va acabar segon, cosa que li va donar accés a jugar al grup A de la Segunda División a la temporada 1929-1930.
A la temporada 1939-1940 els murcians aconsegueixen el seu primer ascens a la Primera Divisió amb el jugador-entrenador José Griera. Aquesta primera temporada a la màxima categoria va acabar amb el Real Murcia en l’última posició de la lliga. La temporada següent va disputar la promoció d’ascens a la Primera Divisió contra el FC Barcelona, aquest va ser el cop que els blaugranes van estar més a prop de baixar a Segona divisió.
En 1944 l’equip va tornar a Primera Divisió i va arribar a semifinals de la Copa del Generalísimo. Tres anys es va mantindre a la màxima categoria; en 1947 va baixar a Segona Divisió, després de perdre la promoció davant la Real Societat.
De 1950 a 1960 el Real Murcia es converteix en equip ascensor, alterna ascensos a Primera Divisió per tornar l’any següent a la Segona Divisió.
La temporada 1963-1964 l’equip aconsegueix el seu primer partit televisat davant l’Atlético de Madrid a l’Estadio Metropolitano.
En 1970 el Real Murcia va baixar per primer cop en la seva història a la Tercera División. Encara que va fer una Copa del Generalísimo excel·lent arribant fins als quarts de final.
En 1973, després de dos ascensos consecutius l’equip va tornar a la Primera Divisió en 1973. En 1973/1974 l’equip es va mantindre a Primera Divisió, en la 1974/1975 l’equip va tornar a perdre la categoria i en la 1974/1975 l’equip va baixar a la Tercera Divisió.
En els anys 80 l’equip va aconseguir estar 6 temporades jugant a la Primera Divisió, mentres que als anys 90 l’equip entra en una crisi institucional, esportiva i social desde 1991 fins a 1998, l’equip es va tornar a convertir en un equip ascensor amb ascensos a primera, descensos a Segona e inclòs a Tercera van marcar aquesta etapa del club murcià.
En 1998 Jesús Samper es fa amb el control del club, en la temporada 1999/2000 el Real Murcia arriba fins als quarts de final de la Copa del Rei i a més aconsegueix l’ascens a Segona Divisió, després de derrotar el Granada.
En 2001, després de l’arribada del técnic David Vidal mediada la temporada 2001/2002, el equipo l’equip es salva del descens en la última jornada i la campanya següent als quarts de final de la Copa del Rei aconsegueix l’ascens a la Primera Divisió, després de catorze anys sense militar a la mateixa.
Amb el canvi d’entrenador i un equip mal planificat l’equip descendeix a la Segona Divisió, va aconseguir 5 victòries i va quedar últim a la taula classificatòria.
En 2006 canvien la Condomina per la Nueva Condomina i aconsegueix l’ascens de categoría.
La temporada 2007/2008 arranca amb un ambiciós projecte, amb fitxatges com els de Fernando Baiano y Henok Goitom, els dos més cars de la historia del Real Murcia. Després de finalitzar la primera volta en la zona mitja de la classificació, l’equip es va desinflant poc a poc durant 2008, l’any del centenari del club, motivant l’acomiadament de l’entrenador que havia aconseguit l’ascens, Lucas Alcaraz, que fou substituït per Javier Clemente, cosa que no va impedir el descens a la Segona Divisió .
Aquell any volia tornar a demostrar la seva fama d’equip ascensor i buscar l’ascens a la primera Divisió, però els resultats no ho van permetre i els murcians van estar durant dues campanyes a la categoria de Plata, descendint a Segona B al final de la temporada 2009/2010. Però el seu pas per la Segona B ha estat molt ràpid i després de només un any militant en aquesta categoria, enguany tornen a formar part del futbol professional.
Córdoba
El Córdoba Club de Futbol va néixer al 1954 després de la unió dels dos equips de la ciutat, el CD San Álvaro i el Real Club Deportivo Córdoba.
La temporada 1955/56 l’equip va aconseguir l’ascens a Segona Divisió gràcies al gran treball de la seva directiva, del seu jove entrenador, Pepe Juncosa, que debutava en el futbol professional i d’uns fitxatges molt acertats que van respondre a les il·lusions de tots els aficionats cordovesos. El Còrdova va destacar per la seva gran capacitat rematadora, prop de 100 dianes i més d’una golejada.
Després de l’ascens, el Còrdova es va mantindre a la categoria de Plata durant tres temporades durant les quals va lluitar per estar entre els primers classificats de la taula. Els seu objectiu es va materialitzar la temporada 1956/57 quan van classificar-se en quarta posició. Tot i la destitució del seu tècnic, Juncosa, les següents campanyes s’haurien de conformar amb les posicions 12 i 8.
La campanya 1959/1960 va ser llarga i molt emocionant per l’equip andalús què hauria pogut culminar amb l’ascens a Primera sinó hagués errat en la promoció. L’equip va guanyar 18 partits i va empatar 3 aconseguint un total de 39 punts aquella temporada. A més la plantilla del Còrdova va ser força escassa, només 17 jugadors, però tot i així l’equip va fregar l’èxit. També van disputar la Copa del Generalísimo però després de guanyar a varis equips al final van caure davant l’Atlètic de Madrid.
La temporada 61/62 aconsegueixen l’ascens a la màxima categoria després d’una excel·lent campanya. Els cordovesos juguen a Primera durant set temporades però la l’any 1969 després d’un final de lliga desastrós retornen a Segona.
La campanya 72/73 pugen a Primera on juguen per últim cop entre els més grans del futbol. Tot i que el pas per la divisió d’honor va ser efímer, només un any, van destacar importants jugadors com Manolo Sanchís, Cruz Carrascosa o Del Bosque. A més cal destacar d’aquella temporada, que la victòria d’un Còrdova ja descendit davant del FC Barcelona en l’última jornada va arravatar-li la lliga als catalans que va acabar a les vitrines del Reial Madrid.
Al 1979 baixen a Segona B, després de varies temporades de pujades i baixades finalment retornen a la Categoria de Plata del futbol estatal.
El Còrdova ha jugat 8 temporades a Primera Divisió i 25 a Segona. La temporada 2009-10 va classificar-se en 10ª posició amb 55 punts i la 2010-11 va fer un paper més que discret, classificant-se en el 16è lloc, amb 52 punts.
Deportivo
Fundat l’any 1906 després de vint temporades ininterrompudes a Primera Divisió, la temporada 2010-11 descendeix a Segona. Conegut popularment com a Súper Dépor entre les temporades 1992 i 199, és l’únic equip gallec que té al seu palmarès un títol de lliga. Ha aconseguit també cinc subcampionats, dues Copes del Rei i tres Supercopes. A més, va aconseguir la classificació a la semifinal de la Recopa d’Europa la temporada 95-96 i a la semifinal de la Lliga de Campions la 2003-04.
La campanya 1941-42 és la primera en la història del club que els gallecs militen a la màxima categoria del futbol estatal. Des de llavors es mantenen durant catorze anys a Primera i només dos a Segona. Des de la temporada 57-58 fins a la 61-62 juguen a Segona, aquella temporada finalitzen el campionat com a campions i pugen a Primera. Des de l’ascens fins l’any 1973 es converteixen en equip ascensor i la temporada 73-74 arriben fins i tot a baixar a Tercera. Però la campanya 1991-92 començaria una nova etapa pel conjunt gallec. L’equip deportivista tornava a estar entre els grans del futbol, amb Lendoiro a la presidència i amb els fitxatges dels brasilenys Bebeto i Mauro Silva. L’any 1995 assoleix el primer títol oficial, la Copa del Rei, guardó amb el que també es faria la temporada 2001-02, aquest cop davant el Real Madrid i al Santiago Bernabéu. La temporada 99-00 es converteix en el campió de Lliga i durant les cinc tempordes següents disputa la Lliga de Campions,imposant-se a rivals de la talla del Manchester United, l’Arsenal, la Juventus, l’ AC Milan, el PSV Eindhoven, el Paris Saint-Germain o el Bayern de Munich.
Després d’uns anys de glòria el Súper Dépor comença a patir temporades complicades. Amb Miguel Ángel Lotina a la banqueta guanyen una Copa Intertoto i es classifiquen per disputar la Copa de la UEFA però la temporada 2010-11 i després d’un curs molt fluix baixen a Segona Divisió en la darrera jornada, després de caure contra el València per 0 a 2, i després de vint anys a l’elit del futbol espanyol.
Elche
El futbol a Elx va néixer el 1923, amb el nom de Societat Esportiva Elx Football Club, que integrava i representava tots els clubs de la ciutat que practicaven el futbol. La reunió es va fer en un lloc emblemàtic de la ciutat: una cova al costat del riu Vinalopó, on es guardava material pirotècnic, un dels símbols de la identitat de la ciutat d’Elx. Aquell mateix any el club entrava en la Federació Valenciana de Futbol i disputava els seu primer partit oficial, contra el Crevillente, que va guanyar per 2 gols a 0.
Des de la temporada 1926/27 els colors de l’equip alacantí són el blanc i el verd. Aquella primera equipació era totalment blanca amb una franja horitzontal verda. La temporada 1929/30 l’equip va quedar inscrit a la Tercera Divisió, una categoria creada aquell mateix any. Des d’aquell any l’Elx va posar totes les bases per construir un equip de futur i la recompensa la va obtenir l’any 1935, quan el club va assolir un ascens a la Segona Divisió.
La Guerra Civil va causar estralls a tot l’Estat i Elx no se’n va salvar. Els problemes econòmics van aparèixer a l’Elx Club de Futbol, de tal manera que els risc de desaparició del club era enorme. Llavors, va sorgir la idea d’associar-se en fòrmula de Cooperativa. Van ser els mateixos jugadors, per exemple, els encarregats de netejar les grades, pintar les llotges i posar calç a les parets de l’estadi. Va ser una manera de gestionar el club que durà fins l’any 1957, quan es va tornar al sistema habitual de socis. Dues temporades més tard, l’Elx aconseguia el somni de qualsevol equip de futbol: pujar a Primer divisió, després de guanyar l’últim partit de lliga 0 – 3 al Tenerife. En tres temporades l’equip alacantí passava de la 3a Divisió a la màxima categoria estatal. Van ser uns anys daurat per l’Elx, on va aconseguir per exemple que el 1966 un dels seus davanters fos el màxim golejador de la categoria, per sobre de Luis Aragonés. El 1969 l’Elx queda Subcampió de la Copa del Rei, després de perdre contra l’Athletic de Bilbao a l’estadi Santiago Bernabéu.
Una situació curiosa se succeï el 1970, quan la policia local d’Elx va detenir el mític àrbitre Guruceta, per ordres de l’alcalde d’Elx. El motiu fou “alteració de l’ordre públic”, ja que havia xiulat un penal inexistent en un partit entre l’equip de la ciutat i el Bilbao. Aquell any, però, la notícia més important fou el descens de l’Elx, quan ja portava dotze anys a Primera Divisió. Van ser uns anys en què l’Elx es convertí en equip ascensor i en deu anys l’equip valencià va patir dos descensos i va celebrar dos ascensos.
L’any 1982 l’estadi de l’Elx, Martínez Valero va ser escollit seu del Mundial 1982. L’equip, tot i això, va seguir mantenint la seva dinàmica d’alts i baixos i en la dècada dels 80 no va passar més de 4 anys seguits en una categoria. Aquesta inestabilitat va passar factura a l’equip que a finals d’aquesta dècada va descendre a la Segona Divisió B. Aquest fet va ser un miratge i ràpidament va recuperar la seva plaça a la categoria de plata, on ha militat les últimes temporades.
La temporada 2009-10 va quedar en sisena posició, molts a prop de les posicions d'ascens i va sumar 63 punts. Elche i Cádiz han estat els conjunts més golejadors de la categoria amb 67 gols marcats i els alicantins, i el Nàstic han estat els equips que menys empats han sumat,nou en total.
A la campanya 2010-11 l'Elche va estar més a prop que mai de Primera. El conjunt de José Bordalás va jugar els play off d'ascens, va superar al Valladolid a la primera eliminatòria i va aconseguir arribar a la final, on es va enfrontar al Granada. Un empat a cero al partit d'anada, un empat a un al Martínez Valero i un gol injustament anul·lat al conjunt alicantí, van propiciar que l'ascens s'esfumés davant els seus ulls, i que fossin els granadins de Fabri González els que es convertissin en nou equip de la Lliga BBVA.
Després de fregar el cel de Primera, ara enceten una nova temporada a Segona amb el mateix objectiu: lluitar per un lloc a la màxima categoria.
F.C. Cartagena
El Futbol Club Cartagena, va ser fundat per Florentino Manzano en 1995 amb el nom de Cartagonova Futbol Club. La temporada 1995-1996, comença a competir a Territorial Preferent. A final de temporada queda segon classificat i assoleix l'ascens a Tercera divisió.
En la temporada 1996-1997 és campió del grup XIII de Tercera divisió, però no assoleix l'ascens en el play-of. La temporada següent, la 1997-1998, torna a ser campió del grup XIII de Tercera divisió, i aquesta vegada sí s'assoleix l'ascens. En la temporada 1998-1999 debuta en la Segona divisió B amb Jesús Aranguren com entrenador. L'objectiu era la permanència però a poc a poc l'equip anava escalant a les primeres posicions. AL final va quedar segon classificat en el grup III de Segona divisió B i va jugar la liguilla d'ascens a Segona divisió.
En la temporada 1999-2000 l'objectiu era ascendir de categoria. Després d'una primera volta prometedora en la qual l'equip va estar diverses jornades en la primera posició, la situació va canviar bruscament i va acabar la temporada en vuitena posició.
La temporada 2000-2001 tornava a ser un nou assalt a l'ascens que es va quedar en l'intent. Després d'un bon inici va arribar la dimissió de Jesús Aranguren com a tècnic, provocada per les protestes de la graderia després de perdre a casa amb l'Espanyol B per 0-4. La temporada es va torçar i el Cartagonova va haver de barallar per a assolir la permanència, assegurant-la amb 46 punts en la 13ª posició. Paco Sánchez, Juan Díaz i José Carlos Trasante van passar per la banqueta en aquesta temporada.
En la temporada 2001-2002 el club queda enquadrat en el grup IV de Segona divisió B. L'equip canvia d'indumentària, es canvien els pantalons negres pel blanc, i la samarreta passa d'ésser blanca a ser amb ratlles blanques i negres. La temporada va ser molt irregular, Felipe Fondes es va asseure en la banqueta per a dirigir l'equip fins a la seva destitució per a ser sustituído per José Ramón Corchado. El Cartagonova va tenir el seu millor moment en la primera volta, però en la segona només es va assolir una victòria i es va acabar en la 12ª posició. Després d'un estiu molt mogut arriba la temporada 2002-2003 amb nous amos. Luis Oliver aterra a Cartagena després d'haver fracassat en el seu projecte d'ascendir al Xerez a primera divisió, i ho fa prometent l'ascens immediat i formant una gran plantilla. Durant la temporada el club va patir un seguit de canvis: Pepe Murcia va ser destituit com tècnic abans del primer partit de lliga, Palomeque i Juan Senyor van intentar dur l'equip massa cap a dalt fins que van començar els problemes econòmics i despres de 7 anys sense denúncies a la AFE, des de la seva fundació amb Florentino Pomera, l'equip per primera vegada és denunciat pels futbolistes. El club es va enfonsar econòmicament amb Luis Oliver. Luis Oliver i els seus amics van desaparèixer del mapa i van deixar a César Traversone (director esportiu) com únic cap visible del club. Miguel Rivera es va fer càrrec de la banqueta, i amb ell va arribar la salvació de la categoria, deixant a l'equip en una meritòria 11ª posició. El Cartagonova estava condemnat a desaparèixer, el deute era astronòmic. En la ciutat es movien polítics i altres entitats, es va crear una plataforma d'afeccionats per a la salvació del club, i quan tot es veia molt negre va arribar la mà salvadora de Francisco Gómez Hernández. La temporada 2003-2004 és la primera de Paco Gómez al capdavant del club. Es juga de nou en el grup III de Segona divisió B. Machuca va anar el primer entrenador de la temporada, després serien Juan Francisco Alcoy (de forma temporal) i Pep Balaguer. Va ser una temporada irregular, però al final es va poder salvar la categoria amb tres victòries consecutives que van deixar a l'equip en la 15ª posició.
En la temporada 2004-2005 el Cartagena canvia altra vegada d'ubicació per a jugar en el grup IV de Segona divisió B. Pepe Balaguer inicia la temporada com entrenador, però aviat seria destituit pels dolents resultats. Vicente Carlos Campillo i Juan Francisco Alcoy van augmentar la nòmina d'entrenadors d'aquesta temporada, però l'equip seguia un rumb irregular. En l'últim tram de lliga va arribar Juan Ignacio Martínez, un tècnic que va fer un bon treball, va salvar a l'equip del descens i va merèixer la renovació. AL final el Cartagena va quedar en 13ª posició. Després dels últims desenganys, l'afició no esperava res de nou per a la temporada 2005-2006. Juan Ignacio Martínez era l'entrenador i Paco Gómez va posar a la seva disposició a una gran plantilla. El resultat va ser magnífic, el Cartagena va arrasar en el grup IV de Segona divisió B i va quedar campió desplegant un futbol de superior categoria, sent un autèntic bloc i model a seguir de com fer bé la coses en aquesta categoria. El Cartagena s'havia guanyat el dret a jugar el play-of d'ascens, i era favorit per a assolir l'objectiu. No obstant això, tot just començar el Vecindario va eliminar al Cartagena.
En la temporada 2006-2007 el Cartagena intenta seguir la línia de l'any anterior, el bloc de jugadors és el mateix, i es torna a intentar l'ascens de categoria però sense èxit. David Amaral va començar la temporada com entrenador però va dimitir a mitja competició, en el seu lloc va venir José Luis Forests però també seria destituit pels dolents resultats, i Juan Francisco Alcoy va prendre les regnes en les últimes jornades. La recta final del campionat va deixar al Cartagena fora dels play-of d'ascens. La temporada 2007-2008 significa el declivi del gran projecte d'ascens gestat tres anys abans. Juan Francisco Alcoy va arrencar la temporada en la banqueta mantenint un bon equilibri de punts però el joc no era gens vistós i això li cost el lloc. Pichi Lucas va substituir al valencià, obtenint uns resultats inicials nefasts que van dur al Cartagena a tocar els llocs de descens. No obstant això, una posterior ratxa de victòries consecutives va dur a l'equip a optar als llocs de play-of d'ascens, un objectiu al que es va arribar a estar molt a prop. Les últimes jornades del campionat van deixar sense opcions al Cartagena, empatant molts partits a casa, i al final s'assoliria el vuitè lloc en la classificació.
La Temporada 2008-2009 s'aconsegueix l'anhelat ascens a Segona divisió, quedant primer de grup i jugant l'eliminatòria d'ascens contra el Club Esportiu Alcoià (2-1 en el Cartagonova i 2-2 En el Collao).
La campanya 2009-10 el Cartagena es va mantenir en els primers llocs de la classificació, lluitant per assolir l'ascens. Finalment es va haver de conformar amb la cinquena posició.
La temporada 2010-11 no ha estat tan bona com l'anterior i després d'un curs sense massa patiment ha acabat 13è a la taula.
FC Barcelona B
El Futbol Club Barcelona "B" es va fundar en 1970 mitjançant la fusió del CD Condal i l'Atlètic Catalunya. És l’equip filial del Futbol Club Barcelona.
El Barcelona Atlètic es va crear perquè els joves jugadors formats en les categories inferiors de la pedrera barcelonista poguessin completar la seva formació competint davant jugadors professionals. L’any 1974 va canviar el seu nom a FC Barcelona Atlètic. El 1991 va ser rebre de nou el nom de FC Barcelona B per imperatiu de la RFEF. En l'any 2008 va recuperar el nom de FC Barcelona Atlètic i en 2010 va canviar de nou la seva denominació a FC Barcelona B.
Per les files del FC Barcelona B han passat els millors jugadors que han arribat al primer equip del FC Barcelona procedents de la pedrera barcelonista: Carrasco, Calderé, Amor, Ferrer, Guardiola, Sergi, Víctor Valdés, Andrés Iniesta, De la Penya, Carles Puyol, Gerard Piqué, Gerard López o Xavi Hernández, així com futbolistes que han desenvolupat el gruix de la seva carrera en altres equips importants com Nayim, Luis García, Albert Luque, Sergio García o Cesc Fàbregas. L'última estrella sorgida del Barcelona Atlètic va ser Messi, que en la temporada 2004-2005 va debutar en el primer equip, entrenat per Frank Rijkaard. L'hispà-danès Thomas Christiansen i el israelita Gai Assulin tenen el rècord de ser els únics jugadors que han arribat a la internacionalidad absoluta amb les seves seleccions sent part de la plantilla del Barcelona B.
La temporada 2009-10 el Barça Atlètic aconsegueix pujar a la categoria de plata després de disputar el play-off d’ascens. Els homes de Luis Enrique es van imposar en l'última eliminatòria al Sant Andreu, campió del grup III de Segona B, després d'haver guanyat 1-0 el partit d'anada i empatat sense gols en el Narcís Sala, estadi del Sant Andreu.
El filial del Barcelona va finalitzar segon la Lliga regular, per darrere del Sant Andreu, i després de superar en les dues primeres eliminatòries al Polideportivo Ejido i al Jaén, va aconseguir segellar el seu ascens a Segona A eliminant el Sant Andreu. El Barça B tornava a la categoria de plata dotze anys després de la seva última aparició, la temporada 1998-99, quan encara s'anomenava oficialment Barcelona B: Juande Ramos el va entrenar durant aquell curs, en el que no va poder mantenir-se a Segona.
La seva primera temporada a Segona ha estat brillant. El conjunt de Luis Enrique s'ha convertit en un dels equips més perillosos de la categoria pel seu estil de joc i especialment pel seu poder ofensiu, ha estat l'equip més golejador de Segona, empatat amb el Betis. Els blaugrana han estat instal·lats a la zona de play off durant tota la campanya, tot i no poder pujar. Han finalitzat el campionat tercers amb 71 punts i un dels seu davanters, Jonatahn Soriano ha estat el pitxitxi de la lliga. Ara enceten la segona aventura a la Liga Adelante.
Girona
El 25 de juliol de 1930 es va fundar el Girona FC, en el cafè Norat de la Rambla es va coure la creació del Girona FC. En poques setmanes es va aconseguir que a Girona hi hagués una autèntica febre pel futbol. El primer partit oficial de l'equip va ser al camp de la Colònia Artigas (1-1, amb gol de Clara).
Esportivament, els primers anys del Girona van ser prolífics, però si cal destacar una temporada per damunt de totes, aquesta és la 1935-36. Els gironins van fer una excepcional temporada a 2a divisió (campions, per davant de l'Arenas i el Barakaldo), i això els va valer disputar la fase de promoció a 1a divisió juntament amb el Celta, el Saragossa, el mateix Arenas, el Múrcia i el Jerez. El Girona, penúltim, es va quedar sense ascens.
Entre els anys 1936 i 1939, de futbol n'hi va haver poc, i segurament va estroncar tota l'embranzida que hi havia al club i a la ciutat per situar el Girona a primera divisió. El futbol va tornar a la normalitat la temporada 1939-40, amb l'equip jugant ja la lliga de 1a categoria catalana i la 2a divisió nacional. L'equip es va consolidar a 2a nacional, però en l'etapa postguerra es van canviar els objectius: l'ascens es veia com un somni llunyà i l'objectiu prioritari passava a ser el de lluitar per la permanència. L 'equip va baixar a 3a divisió la temporada 1942-43, va recuperar la 2a divisió la 1947-48 i va anar alternant les dues categories de la següent manera: 1948-51 (segona divisió), 1951-56 (tercera divisió), 1956-59 (segona), 1959-77 (tercera), 1977-80 (segona B) i 1980-82 (tercera).
El dia 14 d'agost del 1970 es va inaugurar l'estadi de Montilivi, la nova perla de la ciutat. El Girona FC, fundat el 25 de juliol de 1930, no va celebrar les noces de plata, però sí que la directiva va posar-hi tot de la seva part per programar un 50è aniversari digne de ser recordat durant molt de temps. El 9 d'agost del 1980, la Real Sociedad dels Arkonada, Zamora, López Ufarte, Satrústegui va jugar la 11a edició del Trofeu Costa Brava . La rúbrica a les noces d'or del Girona FC la va posar la visita del FC Barcelona.
Estem a la temporada 1981-82. A l'equip li espera una temporada plena d'entrebancs que acaba amb el descens a regional preferent. Per fortuna, l'equip queda campió (amb Alfons Muñoz d'entrenador) i el mal tràngol de jugar a regional preferent només dura un any. Al Girona li esperen ara cinc temporades seguides a tercera divisió abans de celebrar un altre ascens, la temporada 1988- 89, a segona divisió B, a la temporada 1991/92 van quedar en tercer lloc a la lliga de segona B cosa que li va obrir de nou, per primera vegada en molt de temps, les portes de la segona A.
L'equip va començar malament la fase d'ascens –derrotes contra el Vila-real (1-2) i el Linense (2-0)- però es va refer amb tres victòries seguides –Linense (4-1), Vila-real (2-4) i Salamanca (1-0)- i va arribar a l'últim partit a l'Helmántico depenent d'ell mateix per pujar. Però no va poder ser: el Salamanca va guanyar per 1-0 i qui va pujar va ser el Vila-real. Les temporades posteriors a la 1991/92 van ser difícils. En la 1992-93 i en la 1993-94, l'equip va evitar pels pèls el descens, tant esportiu (15è classificat les dues temporades) com burocràtic (els deutes als jugadors es van convertir en una amenaça real), però en la 1994-95, el Girona va defallir i a quatre jornades del final ja estava descendit matemàticament. Dues temporades després, l'equip va tocar fons amb el segon descens de tercera divisió de la seva història: aquesta vegada no va ser a preferent, perquè feia uns anys que s'havia creat la 1a catalana. En la temporada 1999/2000 es va recuperar la tercera divisió, i, amb l'arribada del nou mil·leni, el club va assolir el sanejament pràcticament total i va començar a mirar nous objectius, molt més ambiciosos.
El primer gran premi va arribar aviat, en la temporada 2002/03, en què el club va recuperar un lloc a la segona divisió B després d'haver fet una lligueta d'ascens excel·lent (cinc victòries i només una derrota). Va ser el segon ascens en cinc temporades i el retorn a una categoria que s'havia perdut la campanya 1994/95. La temporada 2003-2004 el club va mantenir la categoria però a la 2004-2005 va tornar a la tercera divisió, després de finalitzar la temporada en 17a. posició.
La següent campanya, amb Josep Gusó com a president, va suposar però l'inici de la trajectòria d'èxits que ha portat el club a la divisió de plata del futbol espanyol. Campions de tercera divisió la temporada 2005-2006, aconseguint l'ascens a Segona B la campanya següent. Un any més tard, a la temporada 2007-2008 va arribar l'ascens a la Segons Divisió A. Per aconseguir-ho es van superar dues eliminatòries contra el Barakaldo, primer, i el Ceuta, després, amb un estadi de Montilivi ple a vessar.
Aquest any el Girona inicia la tercera temporada a la divisió de plata del futbol estatal. La campanya 2009-10 s'ha classificat en la 14ena posició i ha sumat 52 punts.
Els gironins han fet una gran temporada 2010-11 i durant algunes jornades van lluitar per ficar-se en les posicions de promoció però no ho van aconseguir, i han finalitzat el campionat onzens, amb 57 punts.
Guadalajara
El CD Guadalajara es va fundar el 30 de gener de 1947. La temporada 1947-48 va començar a competir a Primera Regional, aconseguint l’ascens a Tercera Divisió la següent campanya.
La 50-51 va finalitzar el campionat regular segon, disputant la fase d’ascens a Segona. Va ser durant els anys cinquanta quan el Guadalajara s’assenta a la Tercera Divisió i es manté fins l’any 1962, quan baixa a regional. Però només un any després retorna a Tercera.
El 1965 el club va estar a punt de desaparèixer després de quedar-se sense camp, llavors el Guadalajara va estar les dues següents temporades sense competir.
El 1967 El Guadalajara estrenava el seu nou estadi, que seria rebatejat anys després com a Pedro Escartín, i tornava així a competir però la mateixa temporada tornaria a baixar a regional. Durant les següents sis campanyes va competir a categoria regional i al 1973 retorna a Tercera. Durant els anys setanta es converteix en un “equip ascensor” però a partir de 1983 es manté de manera ininterrompuda a Tercera Divisió. En sis ocasions (1989, 1991, 1998, 1999, 2003 i 2006) disputa, sense èxit, la fase d’ascens a Segona B. Va ser la següent temporada quan per fi, assoleix el seu objectiu, pujar a Segona B. La campanya 2010-11 finalitzaria amb un nou repte aconseguit pel Guadalajara, l’equip assolia un gran somni, l’ascens a Segona A.
Hércules
L’Hércules va néixer com a club l’any 1922, encara que hi ha cròniques que confirmen que existeix des del 1914. L’equip va debutar a Primera divisió el 1935, on ha jugat 19 temporades i on va assolir el seu millor resultat la campanya 1975/76 quan va acabar en cinquena posició.
L’Hércules dels anys 70 era un equip dur i molt difícil de superar al terreny de joc. Tot i que, els primers anys d’aquesta dècada va militar a Segona divisió, la temporada 73-74 l’equip alacantí va pujar a l’èlit del futbol espanyol. La temporada següent el conjunt va gaudir de la seva millor època futbolística, quan va aconseguir la cinquena posició a la lliga i fins i tot van quedar a les portes de la zona europea.
La campanya 1975-76 van tornar a sorprendre, ja que es van convertir en el sisè millor conjunt d’Espanya, perdent només un partit a casa i situant-se per damunt d’equips de la talla del Betis, València, Sevilla o Zaragoza. En les temporades següents (des de 1979-80) l’equip va mantenir-se entre les posicions 12 i 15. La bona situació que estava vivint va fer que el seu ex president José Rico Pérez apostés per la construcció d’un estadi que donés cabuda a una afició creixent, que ja arribava als 20.000 socis, i que pogués albergar competicions importants com el Mundial de Futbol d’Espanya de 1982. L’estiu de 1974 es va inaugurar l’estadi José Rico Pérez amb un partit que va enfrontar el millor Hércules de tots els temps i el FC Barcelona.
Van ser molt els jugadors que van passar per aquest il·lustre club als anys 70, com Humberto, Varela, Tigre Barrios, Benito Joanet...i la temporada 1976-77 Arsenio Iglésias va ser el tècnic de l’equip. A principis dels anys 90, el club d’Alacant baixa a Segona Divisió i, posteriorment, a la categoria de bronze.
Després de passar algunes temporades a Segona divisió B la temporada 1992/93 va aconseguir un merescut ascens a la categoria de Plata.
La temporada 1995/96 es va aconseguir l’ascens a Primera després d’una campanya brillant, a més el mateix any 1995 el club alacantí es convertia en SAD. Aquella temporada van començar a arribar a l’equip molts fitxatges per consolidar-se a la màxima categoria, però tot i així, l’inici va ser molt dolent i el seu tècnic va ser substituït a la jornada 11 després de nou derrotes i només una victòria a la primera jornada. El nou entrenador, Quique Hérnandez, va arribar a Alacant per salvar l’equip i el va poder treure de les posicions de descens directe però tot i el seu esforç els blanquiblaus no van poder salvar la categoria.
La temporada 1998/99 es va somiar de nou amb recuperar la categoria, sobretot per els nous fitxatges que van arribar a l’equip però, l’entorn extraesportiu ( van passar tres entrenadors i tres presidents) va fer que l’Hércules baixés per mèrits propis a Segona divisió B on va jugar fins la temporada 2004-05 que va tornar a Segona A, on va mantindre's fins la campanya 2009-2010 que va assolir l'ascens a la màxima categoria.
Però el seu pas per Primera només ha durat un any i al final de la darrera temporada van tornar a descendir.
L’Hércules ha jugat 20 temporades a Primera Divisió i 40 a Segona.
Huesca
L’Osca Futbol Club va néixer l’any 1910, enmig d’una gran afició al futbol en aquesta localitat aragonesa. En els primers anys, l’Osca va jugar en diversos terrenys de joc, sobretot a causa d’un creixement d’aficionats espectacular. L’any 1922 l’equip entra a formar part de la Federació de futbol, de manera que disputa partits oficials. És en aquesta dècada que el club es professionalitza i arriba a jugar un partit per inaugurar un altre camp nou contra el FC Barcelona. A partir d’aquell moment, el club viu la primera època daurada i plena d’ambicions. Es van arribar a fer grans fitxatges, però l’elevat cost d’aquests i una invasió camp en un partit de Copa contra el Saragossa, va fer que la Federació apartés de la competició. D’aquesta manera s’acabava la primer etapa competitiva del club.
L’any 1929 es va refundar el club, que va començar a jugar a tercera regional. Gràcies a diverses victòries en competicions regionals, l’Osca va aconseguir l’ascens a categories nacionals l’any 1933, però dues temporades després l’equip va tornar a suspendre partits sense motiu i amb mala organització. Esportivament l’equip també passava mals moments, de manera que es va optar per retirar el club de la competició. Per culpa d’això i de l’escàs interès de la gent, Osca es va quedar sense equip de futbol fins després de la Guerra Civil.
Un grup d’amics van fundar l’any 1940 la UD Osca, a principis dels anys 40. La temporada 43/44, va suposar el debut en categoria nacional, ja que va militar a Tercera Divisió. Fins i tot van arribar a la final de la Copa Primavera, però van perdre davant l’Arena. Tres anys després l’equip es va coronar campió de Tercera, però va perdre la fase d’ascens a Segona Divisió.
El curs 49/50 l’Osca aconsegueix el preuat ascens a Segona i s’hi va arribar a mantenir durant tres temporades i va arribar a jugar contra l’Osasuna, el Logroñés, l’Sporting de Gijón i el Nàstic. En una d’aquestes campanyes va arribar a quedar en cinquena posició, a només 3 punts de la lligueta d’asens a primera. Aquesta va ser la millor classificació de la història.
A partir de 1953, l’equip va tornar a jugar a tercera. El 1956 el club realitza una mala temporada i es pren altre cop la decisió de dissoldre l’equip. Osca es va quedar de nou sense equip fins al començament dels anys 60, quan es funda la Fundació Esportiva Osca. L’equip va recuperar les categories regionals, tot i que ben aviat va aconseguir l’ascens a Tercera. Durant anys l’equip va lluitar per obtenir l’ascens a Segona, però no aconseguia passar les fases d’ascens, fins que el 1973 el conjunt torna a baixar de categoria. Amb la reestructuració de les competicions, l’Osca passa a jugar a Segona Divisió B l’any 1975.
Cal destacar que l’any 1979 els aragonesos van fitxar un jove porter que després jugaria en el Madrid i el Sevilla: Paco Buyo. Amb ell. l’equip va quedar en 13a posició.
A la dècada dels 80 es va intentar rejovenir l’equip per tal de reduir costos, però el mal moment econòmic de l’equip va anar acumulant deutes, de manera que la plantilla va deixar de cobrar els seus sous. L’equip va tornar a Tercera divisió l’any 1983, on hi va competir durant 6 temporades. Llavors van venir anys de pujar i baixar de Tercera a Segona B, on cal destacar l’any 1989, on va arribar fins a quarta ronda.
La temporada 2003/04, l’equip aconsegueix el quart lloc a Tercera i gràcies a guanyar a l’Eibar B, puja a Segona B. A partir d’aquell moment el club s’estabilitza en la categoria de bronze. L’Osca es professionalitza i gaudeix d’un procés d’obertura al territori. L’any 2006/07 juga la seva primera lligueta per jugar a Segona A, però es va quedar a les portes, ja que va pujar el Córdoba. La temporada 2007-08, després de quedar en tercera posició, va aconseguir l’ascens a la categoria de plata, després de vèncer el Gavà i a l’Écija de Josep Maria Nogués.
L'Osca jugarà aquest any, per tercera temporada consecutiva, a Segona A. La campanya 2009-10 va classificar-se en 13ª posició amb 52 punts.
La temporada 2010-11 ha estat la quarta dels aragonesos a la Liga Adelante. L'Osca ha tingut un pas discret per la categoria, no ha patit en tot l'any i ha acabat el campionat amb 55 punts i en la posició 14. Enguany enceta un nou projecte al futbol professional.
Las Palmas
La Unión Deportiva Las Palmas va néixer l’any 1949 després de la unió dels cinc equips que composaven el campionat regional de la illa (Marino, Victoria, Gran Canaria, Atlético i Arenas) per crear un de sol que representés l’arxipèlag.
Un cop aprovada la participació d’equips canaris a les competicions nacionals, el 22 d’agost de 1949 es va constituir la Unión Deportiva Las Palmas. Després d’una magnífica temporada l’equip groc obté l’ascens a Segona, un any després els bons resultats li permeten un nou ascens a Primera Divisió, encara que el somni de jugar entre els més gran només dura una temporada.
A la campanya 1953/54 aconsegueixen el segon ascens a la màxima categoria i en aquesta ocasió l’equip aconsegueix mantenir-se durant sis temporades.
La temporada 1959/60 de nou arriba el descens i amb ell una situació de crisis i la sensació de pèrdua d’identitat degut a la contractació de jugadors de fora de la illa, fet inèdit fins aleshores. La temporada 1963/64 La Unión Deportiva Las Palmas aconsegueix el tercer ascens a Primera, i fins i tot en la campanya 1967/68 aconsegueix una tercera posició després de disputar-se amb el Real Madrid i el FC Barcelona el campionat de Lliga. L’any següent es farà amb el subcampionat de la lliga i participarà per primer cop en competició europea.
La temporada 1972/73 es comença a fitxar una sèrie de jugadors argentins que aportaran grans èxits a les Palmes i es convertiran en objectius dels grans clubs nacionals. Aconsegueixen participar a la Copa de la UEFA i arriben a la final de la Copa del Rei. Però, després de dinou anys consecutius en la màxima categoria, la temporada 82-83 descendeix a Segona després d’acabar setzens. Després d’aquest descens només tornaran a militar a l’èl.lit del futbol cinc temporades més.
La temporada 1991/92 després d’un dolentíssim campionat descendeixen a Segona B per primer cop en la seva trajectòria futbolística. És un cop molt dur per el club i sobretot per l’aficionat canari. Després de quatre intents per recuperar la categoria finalment la campanya 95-96 retornen a la Categoria de Plata i amb un projecte molt clar: pujar a Primera. Per aconseguir-ho s’incorporaran al club importants figures, com José Oscar “Turu Flores”. Però no serà fins la temporada 99-00 i de la mà del tècnic Sergio Kresic quan aconsegueixen l’ascens, que serà el cinquè i últim del club canari.
Només dos anys a la Lliga de les Estrelles i de nou arriba el descens. La campanya 2005-06 per segon cop baixen a Segona B, però la mateixa temporada recuperen la categoria on militen en l’actualitat. Tot i el mal inici, el curs passat Las Palmas va quedar en 8ª posició i 57 punts.
Aquesta posició en la temporada 2007-2008 va ser, en part, als gols encaixats, un total de 55 i també a no saber aguantar bé els gols marcats un total de 51. La majoria d’equips de la zona alta, especialment els tres equips que van pujar a primera no van encaixar més de 40 gols i van fer xifres golejadores similars a les de Las Palmas.
La temporada 2009-10 s'ha classificat en 17ª posició, només un lloc per sobre que el Nàstic i tots dos conjunts han acumulat els mateixos punts, 51.
La 2010-11 ha acabat el campionat regular en la 15a posició, amb 54 punts.
Numancia
El Club Deportivo Numancia de Soria, S.A.D. va ser fundat l'any 1945. Tan sols quatre anys després de la seva creació, va assolir un importantísim ascens a Segona després de vèncer a l'Erandio per 4 a 1. El pas per la categoria de plata va ser breu, dues temporades, i va desembocar en una greu crisi econòmica i institucional en el club.
Des de la temporada 60-61 fins a la campanya 65-66, el Numancia va competir a Tercera sumant grans classificacions amb tres primers llocs i disputant sempre la lligueta d'ascens. El punt i final de l'època daurada dels sorians ve marcat per dos esdeveniments extraesportius: el canvi de grup a Tercera va fer que el Numancia deixés de pertànyer al grup aragonès per a integrar-se amb bascos, riojanos i navarresos. I, al costat d'això, en els setanta una reestructuració de la Tercera Divisió deixa al Numancia a Regional.
Els anys 70 van ser un dur pregrinaje per Regional Preferent acompanyat de problemes a la directiva del club amb successius canvis en el timó de l'equip. A més, l'any 1974 es va abandonar el camp de San Andrés a la capital soriana i, després d'una remodelació nefasta, el club es va quedar sense terreny de joc per a disputar els seus partits.
La temporada 77-78 va començar amb la promesa del president Vicente Valero de pujar l'equip a Tercera, i va ser una realitat. Un any ple de triomfs que va fer que el Numancia abandonés de forma definitiva la categoria Regional i tornés a una Tercera Divisió per la qual hauria de transitar altres deu anys fins a acomiadar-la per sempre.
La temporada 88-89 marcaria l'inici d'una nova etapa del Numancia en la qual el club no pararia de créixer en tots els sentits. Aquella temporada va ser tota una demostració, només dues derrotes i tots els compromisos a casa es van saldar amb golejades. El 4 de juny i després d'endossar-li un 8-0 a l'Endesa, el Numancia va segellar el seu ascens a 2ºB.
Els primers anys a 2ªB van registrar alts i baixos fins que el Numancia es va estabilitzar a la categoria. El punt d'inflexió va arribar la temporada 92-93 amb l'arribada de Lotina a la banqueta soriana i d'un grup d'empresaris capitanejats per Francisco Rubio a la Presidència. El club presentava uns comptes caòtics i el seu nou president va imposar un segell en la gestió i un model de club que aviat començaria a donar els seus fruits. AL final de la campanya els numantins van jugar el play off d'ascens, èxit que van aconseguir de nou una temporada després. El Numancia no va assolir el premi de l'ascens, però era ja un conjunt candidat a fer-lo cada començament de Lliga.
Però la gran i històrica fita del Numancia es va produir sens dubte l'any 1996 a la Copa del Rei. Després de superar en el primer encreuament al Sant Sebastián de los Reyes, els sorians van iniciar la seva gesta davant la Real Sociedad. Els donostiarres van ser ridiculizats en Els Pajaritos i després d'un gran patiment a Anoeta i superar una ronda de vint penals, el Numancia va deixar fora la Real Sociedad, de Salva Iriarte. Però el Numancia de Lotina va anar encara més lluny. El seu següent rival va ser el Racing de Santander que no va aconseguir marcar en uns Pajaritos que començaven a viure un somni. En el partit de tornada, ja en El Sardinero, un gol de Barbarin va convertir al Numancia en “matagigantes”. Ja no es parlava de sorpresa i el Numancia va acaparar portades i minuts en els mitjans de comunicació. Però la trajectòria del Numancia en aquesta Copa va passar a ser històrica en la següent eliminatòria a costa d'un Sporting que en aquella època era un reconegut equip de Primera. Després d'un gran partit a Soria, on els numantins van vèncer per 2-1 als asturians, els de Gijón van ser incapaços de marcar-li en El Molinón a Echevarría, meta numantí que va disputar tots els minuts de la Copa. Un modest equip de Segona B s'havia plantat a quarts de final de la Copa del Rei de Futbol. Reial Madrid, Barça o Atlètic de Madrid eren alguns dels vuit rivals que van entrar en el sorteig al costat dels numantins. El següent enfrontament seria contra el Barça. El Numancia li va fer cara al tot poderós equip de Johan Cruyff i després d'empatar a dos gols en Els Pajaritos va caure per tres gols a un, arribant a adelantar-se el marcador amb un gol de Barbarin que deixava momentàniament eliminats als blaugranes. Va ser una nit màgica per a Sòria i una proesa que ha quedat gravada en la memòria col·lectiva del futbol espanyol.
L'any següent, en la temporada 96-97, el Numancia gràcies a un espectacular tram final de lliga, es va classificar per a disputar la lligueta d'ascens i no va defraudar. Soria va viure una altra nit gloriosa quan el seu equip va guanyar 2-0 en Els Pajaritos al Recreativo de Huelva. El Numancia tornava a ser, per fi, un equip de Segona. Després de cinquanta anys de lluita, els sorians van retornar a la divisió de plata amb el suport d'una afició més il·lusionada que mai. La primera temporada a Segona va ser molt dura. El Numancia va assolir la permanència a l'última jornada i va ser tan celebrada com l'ascens de l'any anterior.
La temporada 98-99 és un altre dels anys gravats a foc en l'afició numantina. Amb Lotina a la banqueta, començava la segona temporada consecutiva del Numancia a la divisió de plata. Un modest amb cor de gran estava a punt de donar el salt a la millor lliga del món i va estrenar nou escenari de joc, Els Pajaritos, el 14 de gener de 1999. Després d'una complicada temporada, un final espectacular va permetre aconseguir el tan anhelat somni. Es van aconseguir dotze punts dels dotze possibles i després de vèncer altra vegada al Recreativo per 3-0, el Numancia es va convertir en equip de la Lliga de les Estrelles. En només quatre anys el Numancia havia passat de ser un gairebé desconegut equip de Segona B a enfrontar-se cara a cara als grans de Primera.
Però els numantins només van poder gaudir de la màxima categoria dues temporades. La campanya 00-01 l'equip torna a descendir a Segona. Tot i així, els sorians van seguir lluitant per tornar a Primera i ho van aconseguir fins a en dues ocasions, primer la temporada 04-05 i posteriorment en la 07-08, en la qual el Numancia va liderar la classificació en les últimes setmanes i encara li van sobrar set partits per a assegurar l'ascens. Només un any després tornarien a descendir a Segona.
La temporada 09-10 el Numancia va aconseguir classificar-se en la vuitena posició, sumant un total de 59 punts mentre que la campanya 2010-11 va acabar desè amb dos punts menys, 57.
Recreativo
Va ser fundat en 1889 essent per tant, el club de futbol més antic d'existència ininterrompuda de la Península Ibèrica, motiu pel qual és nomenat com Degà del futbol espanyol.
Inicialment va ser denominat "Huelva Recreation Club" i va ser fundat a la ciutat de Huelva per Xerris Adams i el Dr. Alexander Mackay, metge anglès i cavaller de gran personalitat que va saber atreure i unir a part de la societat de la ciutat entorn d'aquesta nova empresa.
En 1978, sota la presidència de D. José Martínez Oliva, el Club aconsegueix el què seria el seu primer ascens a Primera Divisió. Dirigit per Eusebio Ríos i amb jugadors com Víctor Espárrago, Enrique Lora, Isabelo Ramírez, Poli Rincón o la gran promesa del futbol de Huelva Joaquín Pichardo, el club certifica l'ascens. La temporada següent debuta a la divisió d'honor i encara que va descendir aquell mateix any curiosament va arribar a ser capdavanter de la competició en la primera jornada. Després d'aquesta temporada es manté a Segona Divisió fins a 1990, quan descendeix a Segona Divisió B, categoria en la qual romandrà durant uns anys de crisis de resultats i penúries econòmiques.
La gran crisi del Recreativo es remunta a la temporada 1989/90, la del centenari. Semblaven uns anys feliços pel club però aquell any, a part del centenari, es considerava que havia un bon equip capaç d'assolir la fita de l'ascens després de deu anys consecutius a Segona. Però l'any es va acabar amb un inesperat descens a 2ªB (va ser el primer any de l'equip en aquesta categoria) i amb un deute de més de 1.000 milions de pessetes. Al llarg dels anys el deute augmentaria i a causa dels impagaments el 4 de juny de 1991 els jugadors es van tancar en senyal de protesta, l'asfíxia econòmica va ser insòlita en el Club fins a llavors i la crisi cada vegada semblava més incontrolable. Però la sort canviaria en 1995 amb l'arribada de Pedro Rodríguez a l'ajuntament d'Huelva, quan l'ajuntament decideix subvencionar el Trofeu Colombino, fet que li donaria relativa tranquil•litat al club. A l'abril de 1999 Rodríguez convoca un ple extraordinari amb l'únic objectiu de salvar el Recreativo. En aquest ple es decideix vendre l'Estadi Colombino a l'empresa Odeinsa per 16.227.000 euros, per a així saldar gran part del deute del club. El següent pas va ser transformar-lo en SAD (Societat Anònima Esportiva) i així el club quedaria definitivament salvat. Després d'haver recuperat econòmicament al club, els pròxims objectius eren dotar-lo d'un nou i modern estadi i fer un bon conjunt per a, en un futur, tornar a Primera Divisió.
La temporada 1999/2000 s'afrontava com una temporada de transició entre la crisi i el teòric ascens. Però aquell any les coses no van sortir com s'esperaven i el Recre va tornar a descendir a 2ªB. L'estiu posterior, amb Lucas Alcaraz a la banqueta i amb una plantilla formada per a ascendir a Segona, s'esperava amb moltes ganes començar la nova campanya. El 31 de juliol s'anuncia, després dels descensos administratius del C.P. Mérida i el C.D. Logroñes, que el Club ocuparia una de les places vacants a segona deixades pels anteriors. A partir d'aquí començaran els millors anys esportius en la història del Club.
La temporada 2000/01 el clar objectiu era la permanència, però el Recre es va fer amb el poder de la categoria i va ser la revelació. Després de diverses jornades l'ascens es veia possible, però després d'un partit enfront del Real Betis que havia de ser el partit de l'ascens, aquest finalment es va escapar. Es va acabar en una molt bona sisena posició, amb César Quesada com a Trofeu Zamora. A l'any següent l'objectiu era novament la permanència tot i l'èxit de l'any anterior. El Recre va ser la revelació de la primera volta i en la segona va anar puntuant fins a arribar al seu rival més directe, el Xerez. Així es va arribar a la jornada 41, en un partit en el Nuevo Colombino que enfrontava a dos eterns rivals, el Recre i el Xerez, amb l'ascens en joc. El Xerez va matar aviat els minuts de tempteig i en el minut 9 va assolir el 0-1. Però el Recre va reaccionar i minuts abans d'acabar la primera part, va aconseguir l'empat. En la segona es sanciona un penal del jugador del Xerez Ramón sobre David Fernández. Soriano és l'encarregat de llançar-lo i anota el gol de la victòria i l'ascens a primera.
La temporada 2002/03 era la del retorn del Recreativo de Huelva a la Primera Divisió. L'any s'iniciava bastant pèssim, amb diverses derrotes consecutives pel que anava camí de ser el pitjor colista de la història i amb l'entrenador en tot moment en la corda fluixa. Però el fracàs en Lliga es veia compensat amb l'èxit en Copa ja que el Recre arribava a quarts per primera vegada en la seva història després de deixar enrere a Villanueva de Córdova, Unión Deportiva Almería i Real Betis Balompié. La segona volta es va iniciar amb un equip més compensat i l'arribada de jugadors com Joaozinho, Zelaya o Mariano Pernía, aquest últim marcaria una època en la banda esquerra del Recre. En la segona volta sorprenia, marcava números europeus i va ser sorprenent el seu canvi pel que fa a l'apartat golejador (3-0 a l'Atlético de Madrid, 2-3 a l'Athletic de Bilbao en Sant Mamés o el 5-0 al Villareal). Així es va arribar al mes d'abril amb l'equip fora de la zona de descens i en la final de la Copa del Rei. Però l'equip no va poder afrontar bé el tram final de Lliga pel que després de caure en el Sánchez Pizjuán enfront del Sevilla va descendir veient-se com a subcampió d'Espanya, després de caure derrotat en la final de Copa, amb un rotund 3-0, enfront del Mallorca de Samuel Eto'o.
L'any següent es va configurar un equip completament nou i amb nou entrenador, Paco Herrera. La primera volta no va ser bona, repleta d'empats que van fer que el Degà veiés molt de prop els llocs de descens. Així, la junta directiva va reaccionar destituint a Paco Herrera i portant a Sergio Kresic. En la segona volta, l'equip va reaccionar i va encadenar una ratxa de tretze partits sense perdre, i després una ratxa de victòries consecutives en el Colombino que van donar matemàticament la permanència i va ficar a l'equip en la lluita per l'ascens. L'equip anava a bon nivell amb una parella d'atac letal, amb Raúl Molina, que tornava en el mercat d'hivern i Ikechukwu Uche, que va acabar l'any com una de les joves perles del futbol de Segona i com a pitxitxi del Recre després d’anotar 12 gols. Finalment l'equip va acabar sisè i amb dos jugadors insígnies, Toño Martínez (que va acabar Zamora de Segona) i Uche.
En la temporada 2004/05, novament es va fer un canvi radical de plantilla i es va contractar a un entrenador de sobres conegut en la categoria de plata per haver ascendit al Numancia i per haver dirigit a històrics com l'Hércules Club de Futbol a Primera, Quique Hernández. Aquell any el club no va assolir l'ascens i va acabar en cinquena plaça, amb 71 punts.
La següent temporada, la 2005/06 la directiva va optar per mantenir el mateix equip de l'any anterior però complementant-lo amb joves promeses (Iago Bouzón, Rafa Barber i Dani Bautista) i amb un nou i jove entrenador, Marcelino García Toral. El 4 de juny de 2006, en la jornada 40 enfront del CD Numancia si es guanyava, l'equip ascendia definitivament. El partit va acabar amb un rotund 0-3 amb gols de Mateo, Viqueira i Casas que van deixar als andalusos, per segona vegada en cinc anys, a Primera.
El nou any a Primera, 2006/07, era l'any del Recre. El Recreativo va iniciar la seva tercera marxa a Primera Divisió, i després d'empatar a casa enfront del Real Mallorca aconsegueix tres victòries consecutives fins que perd contra el Club Atlético de Madrid amb un polèmic gol amb la mà d'Averany. Però el 19 de desembre el Recre tenia el seu últim partit de l'any a l'endemà a l'Estadi Santiago Bernabéu contra el Real Madrid. Aquella matinada, un dels autobusos d'afeccionats que es desplaçaven a Madrid va sofrir un accident a causa de un camió avariat a l'autopista A-49, van morir 4 persones de la mateixa família (als quatre mesos va haver una cinquena víctima). El Club va intentar ajornar el partit però va acabar per jugar-se. El Recreativo estava en el seu millor moment i tot i que, ambdós conjunts van jugar sense masses ganes, es va veure un partit en el qual el Real Madrid no va poder fer res davant un terrible Recreativo que va anar a matar al conjunt blanc. Amb Uche i Sinama a dalt el Degà va guanyar en velocitat i pressió, tendint-li un parany a la defensa blanca amb Cazorla, i guanyant també en el centre del camp amb Viqueira i Jesús Vázquez. El resultat final va ser un rotund 0-3 (Sinama, Uche i Viqueira) que es va convertir en el millor homenatge a les víctimes. Al llarg de la segona volta va estar buscant en tot moment la classificació europea però la dolenta ratxa fora de casa (només un triomf en tota la segona volta) i el pèssim sprint final (5 punts de 21 possibles) van impedir la classificació europea.
El Recreativo va dir adéu als millors jugadors de la seva història la temporada 06/07. Uche, tercer màxim golejador de la història del Recre a Primera i primer Pitxitxi a Segona, va dir adéu en l'últim partit enfront del Real Saragossa. Merino, l'etern capità del Recre es va marxar entre aplaudiments i emocionat en l’últim partit a el Colombino. L'altre gran jugador de la Generació d'or, Viqueira, va vestir per última vegada la samarreta del Recre l’11 de març de 2007 enfront del Getafe. I a Cazorla el va recuperar el Villarreal.
En la temporada 2007/08 el Recre aconsegueix la salvació en l'última jornada després d'haver passat moments complicats durant gran part de la temporada. Destaquen jugadors com Jesús Vázquez o un Sinama-Pongolle traspassat a l'Atlético aquell mateix estiu.
La campanya 2008/09 es desenvolupa amb més problemes i, tot i haver sortit dels llocs de descens gràcies a una bona ratxa i jugadors com Camuñas o Adrián Colunga, el terç final de la temporada es presenta horrible i després de només assolir 4 punts dels últims 39 en joc, el 23 de maig de 2009 descendeix matemàticament a Segona Divisió després de perdre al Nuevo Colombino (0-1) enfront del Racing de Santander.
La campanya 2009-10 roman en la categoria de plata, finalitzant la temporada en la novena posició amb 57 punts.
I la temporada 2010-11 es classifica en la tretzena posició amb 55 punts.
Sabadell
El Centre d’Esports Sabadell és, per historial i palmarès, el tercer club de Catalunya, així com també un dels més antics. El club fou fundat l’any 1903, amb Joan Grau com a primer president, després de dos anys en què la popularitat del futbol havia crescut a la ciutat des que els germans Joan i Joaquim Saus van introduir-lo a partir de la seva estada a la localitat francesa de Lille.
Les grans fites a la història del club són un subcampionat de Copa d’Espanya el 1935, un quart lloc a la Lliga Espanyola de Primera Divisió el 1969 –que va suposar la classificació per jugar la Copa de Fires-, el títol de campió d’Espanya de Segona Categoria l’any 1913, el de campió de la Copa Catalunya el 1934 i el de campió de la Copa Federació l’any 2000.
El primer gran èxit esportiu de l’entitat es produí l’any 1913. Havent assolit el campionat de Catalunya de segona categoria, el Sabadell es classificà per disputar la fase nacional, en la qual va aconseguir arribar a la final. El rival fou el Cardenal Cisneros de Madrid. Es van arribar a disputar quatre partits –tots ells a la capital d’Espanya- per intentar resoldre l’eliminatòria, fins que l’equip rival no es va presentar al cinquè degut al gran esgotament físic que patia. D’aquesta manera, el Centre d’Esports fou proclamat oficialment campió d’Espanya de segona categoria.
Gràcies a l’èxit aconseguit al Campionat de Catalunya de 1934, el club es va classificar per disputar la Copa del Rei de l’any següent. Eliminant al Celta de Vigo, el Betis i el Llevant, el Centre d’Esports va accedir a una històrica final de la Copa d’Espanya –actual Copa del Rei-, disputada a l’Estadi Chamartín de Madrid contra el Sevilla. La normativa de l’època no permetia realitzar substitucions, i això va perjudicar enormement l’equip arlequinat, ja que Gual va haver de disputar gairebé tot l’encontre amb problemes físics. El resultat fou 3-0 favorable als andalusos.
El primer ascens a Primera Divisió es va aconseguir l’any 1943. Fou el punt inicial d’una trajectòria de catorze temporades a la màxima categoria del futbol espanyol, repartides en diferents etapes. La millor classificació històrica es produiria el 1969, amb una meritòria quarta posició. Només el Real Madrid, Las Palmas i el Barcelona van acabar per sobre del Centre d’Esports. D’aquesta manera, el Sabadell es va classificar per disputar una competició europea, la Copa de Fires. L’última presència del Sabadell a Primera Divisió fou a les temporades 86-87 i 87-88. A la primera es va aconseguir la permanència en un play-off en el qual destacà un partit contra Osasuna, que els òrgans federatius van obligar a repetir invalidant la victòria inicial arlequinada degut a la presència de dos jugadors estrangers acabats de fitxar, April i Brylle. En el segon partit, l’afició arlequinada va omplir la Nova Creu Alta i va col•laborar en un triomf decisiu per mantenir la màxima categoria. La temporada següent, tot i arribar a l’última jornada amb opcions de salvació, el Sabadell va acabar baixant en perdre a San Mamés contra l’Athletic de Bilbao.
Un dels moments més amargs de la història del Sabadell es produí la temporada 92-93. L’equip arlequinat va acabar en llocs de descens a Segona Divisió B i va perdre una categoria més per motius econòmics, caient a Tercera. Es va renovar pràcticament tota la plantilla, i la tasca brillant d’un conjunt de joves jugadors dirigits per Antonio Jaurrieta –que formaven la base de l’equip Amateur que havia assolit l’ascens a Tercera- va assegurar un ràpid ascens a Segona B un any després del desastre.
El Sabadell es va mantenir a Segona B durant dotze temporades, arribant a disputar un play-off d’ascens a Segona A la temporada 2000-2001. L’amarg descens a Tercera l’any 2006 va ser corregit dotze mesos després, assolint un nou ascens a Segona Divisió B després d’una dramàtica tanda de penals contra el Mallorca B a semifinals i un clar triomf davant el Caudal de Mieres a la final del play-off. Durant les següents quatre temporades els sabadellencs van militar a la Segona B fins que la campanya 2010-11 assoleixen una altra fita històrica pel palmarès del club, l’ascens a Segona.
Enguany enceta el primer projecte a la lliga de futbol professional, divuit anys després del darrer ascens a la categoria de Plata.
Valladolid
El Real Valladolid Club de Futbol va ser fundat el 20 de juny de 1928, fruit de la fusió dels dos clubs més importants de la ciutat, el Club Esportiu Español i la Real Unión Deportiva. L'equip va debutar a la Tercera Divisió del Campionat de Lliga, que es va engegar aquella mateixa temporada.
En el seu palmarès compte amb un únic trofeu de gran rellevància, la Copa de la Lliga de 1983-84. Ha estat subcampió de la Copa del Rei en dues ocasions, i ha participat en una edició de la Recopa i en dues de la Copa de la UEFA.
És el club de futbol més important de Castella-Lleó per palmarès i història, amb un total de 40 temporades a Primera Divisió, 30 a Segona i 9 a Tercera.
En la temporada 1933/1934, el Real Valladolid va aconseguir l'ascens a Segona Divisió. En el seu debut la següent temporada, el conjunt castellà va realitzar una gran campanya, acabant segon dintre del seu grup i últim en la fase final per l'ascens.
El Valladolid va disputar la promoció d'ascens a Primera la campanya 1942/43, però la temporada següent va descendir a Tercera Divisió. L'equip va passar tres anys a Tercera abans de retornar a Segona l'any 1948, i a l'any següent, dirigit per Antonio Barrios, es va proclamar campió de la categoria i va aconseguir el seu primer ascens a Primera Divisió. Per al debut en Primera es va contractar a Helenio Herrera, que va acabar la campanya en la posició 12. Herrera va signar per l'Atlètic de Madrid, el que va dur a la tornada d'Antonio Barrios com entrenador.
La temporada 1957/58 arriba un nou descens per l'equip vallisoletà. La directiva presidida per Carlos del Río Herrero va confiar en José Luis Saso com a entrenador i en una barreja de joves talents, entre els quals va destacar Emilio Morollón, i de jugadors experimentats, com Coque, que regressava a casa després del seu frustrat pas per l'Atlètic de Madrid. El Real Valladolid es va mostrar com un conjunt sòlid que es va proclamar campió del seu grup i va certificar la seva tornada a la màxima categoria del futbol espanyol.
El Valladolid d'aquella campanya, de nou a Primera, es va mostrar com un equip sense embuts, que desenvolupava un futbol espectacular però amb problemes de marcatge i porteria, i que va aconseguir mantenir la categoria. No va ser així l'any següent, malgrat que després d'una gran actuació a la Copa es va arribar a semifinals. Es va retornar a Primera en un sol any, de la mà del paraguaià Helenio Herrera, qui va marxar per a entrenar al R. C. D. Espanyol. La directiva va contractar llavors a Antonio Ramallets, que acabava de retirar-se i va acceptar debutar com a entrenador dirigint al conjunt blanquivioleta, que tenia com objectiu mantenir la categoria. L'esquadra, pràcticament idèntica a la que va assolir l'ascens, es va convertir al costat del Real Oviedo en la revelació de la Lliga, finalitzant la temporada en el quart lloc, la millor classificació obtinguda fins a l'actualitat.
Després d'una nova etapa d'alts i baixos, la campanya 69/70 va acabar amb l'equip a Tercera Divisió. Tot i que el Real Valladolid va mantenir una trajectòria molt irregular durant aquella temporada, va aconseguir l'ascens en un emocionant sprint final que li va dur a la segona posició de la taula en detriment d'Osasuna. L'equip es va consolidar a Segona i va començar a pensar la seva tornada a Primera.
En la campanya 1979/80, una plantilla blanquivioleta teòricament inferior va obtenir uns resultats excel·lents i es va mostrar imparable en la segona volta del campionat, aconseguint l'anhelat ascens a Primera, quan faltaven encara dues jornades. Per a contar amb garanties en el retorn a Primera, es van realitzar dos grans fitxatges: Fenoy per a la porteria i Gilberto per asegurar la defensa. El Real Valladolid va aconseguir l'objectiu de la permanència amb major tranquil·litat de l'esperada.
Però de nou la temporada 91/92 l'equip torna a Segona. El nou pas per la categoria de plata va ser fugaç, aconseguint l'ascens en l'últim partit enfront del Palamós C. F.
La temporada 1994/95 va concloure amb l'equip en plaça de descens, però se li va convidar al costat de l'Albacete a ocupar les places del Sevilla i el Celta, descendits per defectes burocràtics, originant-se una forta polèmica tant a nivell administratiu com popular que es va resoldre amb la creació de la Lliga dels 22, disputada per tots els implicats.
La campanya 1995/96 es va iniciar amb moltes cares noves en l'equip i amb Rafael Benítez a la banqueta, però els dolents resultats van provocar la seva destitució i que Marcos Fernández contractés de nou a Vicente Cantatore, iniciant-se la seva segona etapa en el club. Amb ell, aquell jove Valladolid va començar a guanyar seguretat, i amb la promesa de Marcos Fernández de no vendre i reforçar la plantilla es va crear una gran expectació en la ciutat que va atreure més de 18.000 abonats per a la Lliga que es disposava a començar. En aquell Valladolid destacaven Peternac, César, Víctor i Benjamín, principals artífexs del setè lloc a la lliga amb el qual el ja EuroPucela va obtenir plaça per a la Copa de la UEFA. La segona etapa del xilè va acabar de manera convulsa, ja que poc després de començar la Lliga va ser destituït en directe en un programa de ràdio per Marcos Fernández Fermoselle, vicepresident i fill del president, qui en aquells dies ja estava apartat de la direcció del club per la leucèmia que finalment va causar la seva mort. La temporada va continuar amb Sergio Kresic a la banqueta, tancant la Lliga en l'onzè lloc i caient en segona ronda de la Copa de la UEFA enfront del Spartak de Moscou.
En la temporada 1998/99 el club va passar a denominar-se Real Valladolid Club de Futbol, S. a. D., el seu nom actual. Per a la campanya següent es va contractar a Gregorio Manzano, que va deixar l'equip a les portes de la competició europea. Al gener de 2000, el club es va fer amb la cessió del jugador japonès Shoji Jo, convertint-se en el primer club de la història de la Lliga que contava amb un jugador japonès a les seves files.
La campanya 2003/04 va acabar amb un nou descens per als vallisoletans però en la temporada 2006/07, dirigits per José Luis Mendilibar, van ascendir amb brillantor, sent campions de Segona i batent els rècords de imbatibilidad i de punts. En la següent temporada es va assolir la permanència, i va quedar per a la història el gol de Joseba Llorente contra l'Espanyol als 7,82 segons del començament, el més ràpid de la Lliga espanyola.
En la temporada 2008/09, l'equip va arribar a tocar els llocs europeus, però una nefasta ratxa final va fer que hagués de jugar-se la permanència en l'últim partit de Lliga a l'Estadi Manuel Ruiz de Lopera davant el Betis, assolint un empat salvador que condemnava als andalusos.
La temporada 2009/10 va ser nefasta. L'equip es va mantenir durant tota la primera volta del campionat a la part baixa de la classificació, fins que en el primer partit de la segona volta, enfront de l'U.D. Almería, l'entrenador José Luis Mendilibar va ser destituït. Onésimo Sánchez, un entrenador de la casa, va prendre les regnes de la plantilla però no va poder redreçar la marxa de l'entitat. Després de deu jornades, va ser cessat i el seu lloc ho va ocupar Javier Clemente,qui, tot i aconseguir una important remuntada en els vuit partits que l'equip va disputar sota les seves ordres, no va poder assolir la permanència a Primera Divisió, acabant la lliga en la pénúltima posició i descendint a la categoria de Plata.
La campanya 2010-11 va tenir un caire totalment diferent a l'anterior tot i que, l'objectiu de tornar a Primera es quedés a un pas. El Valladolid va fer una gran campanya i es va instal·lar als llocs de play-off. Els castellans van arribar a disputar els partits de promoció però l'Elche va trencar el sommni de l'ascens, després de guanyar per 3 a 1. Enguany l'objectiu del Valladolid serà el mateix: tornar a la categoria d'or.
Villarreal C.F. B
El Villarreal B és l'equip filial del Villarreal Club de Futbol i aquesta temporada 2010-11 juntament amb el Barça Atlètic, seran els dos únics filials que militin a Segona Divisió. Va ser fundat l'any 1999.
Els inicis d'aquest equip els trobem a 3era divisió, la temporada 2003-04. El "mini submarí groc" va acabar la temporada tercer i es va classificar per primera vegada pels play-off per a pujar a Segona Divisió B. En la primera eliminatòria es va enfrontar contra el Santanyi i li va guanyar 2 a 1 en el còmput total de l'eliminatòria; en la segona s'enfrontava contra el Badalona, el favorit en aquesta eliminatòria, i el Villarreal va perdre 4 a 3 en el còmput total.
La segona temporada (2004-05) els seus resultats van ser inferiors, ja que el Villarreal B no va aconseguir quedar entre els quatre primers per a jugar els Play-of( va quedar cinquè classificat). En la temporada 2005-06 el Villarreal B, va aconseguir la seva millor classificació a Tercera Divisió al quedar primer del Grup VI. Es van classificar per als play-of d'ascens a Segona Divisió B per segona vegada en la història; en la primera eliminatòria li va tocar jugar contra el Cartagena Promeses, i el Vila-real B li va guanyar amb un còmput total de 6 a 2, mentre que en la segona eliminatòria li va tocar novament un rival bastant difícil: el RCD Espanyol B. Una vegada més, el Villareal B va perdre 4 a 2 i va tornar a quedar-se a les portes de l'ascens a 2.ª Divisió B.
La quarta temporada a Tercera Divisió (temporada 2006-07) va ser gairebé perfecta pel Vila-real B: van quedar subcampions de grup i van assolir per fi l'ascens a Segona Divisió B. Després de classificar-se per al play off d'ascens per tercera vegada, en la primera ronda els va tocar enfrontar-se a un equip teòricament inferior, i el Villarreal B va guanyar per 7 a 0 en el còmput total de l'eliminatòria; en la segona eliminatòria, en canvi, es va enfrontar a un equip amb molta experiència en Segona Divisió B, el Club Esportiu Mirandés. Per fi el Villarreal va assolir ascendir a Segona Divisió B. Després d'aquest ascens el Villarreal B va jugar la temporada 2007-2008 en el Grup 3 de Segona Divisió B del futbol espanyol. En el primer any, el Villarreal B va aconseguir quedar 11.ª posició, en una temporada irregular ja que l'equip va estar moltes vegades en descens, gairebé en descens, en zona de ningú, en zona d'ascens i al final va assolir l'objectiu de romandre un any més en la lliga de bronze del futbol espanyol.
La temporada 2008-09 va acabar en segona posició del Grup III. En la primera eliminatòria per a l'ascens a la Segona Divisió es va enfrontar al Zamora. En el partit d'anada disputat a l'Estadi Ruta de la Plata va vèncer per 0-2, gols de Matilla i Javi Selves. En el partit de tornada disputat en la Ciutat Esportiva del Villarreal, el filial groc va guanyar per 2-0, gols de Chando i Joan Tomás. El rival del Villareal B en segona ronda va ser el Lorca Esportiva. En el primer dels dos partits, disputat a la Ciutat Esportiva del Villarreal, el conjunt groc es va imposar 1-0, gol assolit per Gerard Bordas. En el partit de tornada disputat a Lorca, el Villarreal B es va imposar a domicili per 2-3, amb dos gols de Cristóbal i un de Joan Tomás de penal, el que li va classificar per a la ronda final de les eliminatòries per a l'ascens. El següent encontre va aparellar al Villarreal B amb el Real Jaén. El primer partit es va disputar a l'estadi del Madrigal de Villarreal, i la volta en el Nou Estadi de la Victòria de Jaén. El partit d'anada va finalitzar amb un empat sense gols. En el partit de tornada a Jaén el filiar groc va acabar guanyant el partit per 1-2, amb gols de Gerard Bordas i Chando, que van donar la volta al gol inicial d'Esparza, assolint l'ascens a Segona Divisió A. L'endemà d'assolir l'ascens, Castelló va ser una festa, el club va festejar l'assoliment desplaçant-se els jugadors, cos tècnic i directiva en un autobús descapotable pels carrers de la ciutat.
En la campanya 2009-10 el Villarreal B no només va aconseguir la permanència en la seva primera temporada com equip de Segona A sino que la seva actuació va ser admirable. Es va classificar en setena posició, sumant 61 punts. Una gran campanya per un equip jove, que aposta per la pedrera i que té com a principal objectiu formar jugadors que en un futur puguin pujar al primer equip.
La passada temporada però, no va ser tan brillant com la del seu debut a la Liga Adelante. Els de Castelló han passat bastant desapercebuts pel campionat, classificant-se a la disetena posició, amb 51 punts.
La campanya 2011-12 serà el seu tercer projecte a la Segona Divisió.
Xerez
El 24 de setembre de 1947 neix oficialment el Jerez CD. En la seva primera temporada juguen al grup Regional Preferent d’Andalusia i aconsegueixen quedar campions. Tot i així, hauran d’esperar un any per pujar a Tercera Divisió on debuten amb una setena posició i disputen el primer derbi contra el Cádiz.
Els anys cinquanta van ser l’època daurada dels andalusos ja que ascendeixen per primer cop a Segona Divisió la campanya 1953/54. L’equip es va mantenir durant cinc temporades en aquesta categoria.
Els anys seixanta tornen a baixar a Tercera. Durant aquests anys obtenen 2 campionats i 4 subcampionats de Lliga i l’any 1967 passen de forma fugaç per Segona Divisió. A més el 1963 passen d’anomenar-se Jerez CD a Xerez CD.
Als setanta aconsegueixen un altre campionat de Tercera i ascendeixen a Segona, però l’alegria només dura un any i la temporada 1973/74 es troben a prop de les posicions de descens. D’altra banda canvia el sistema de divisions i el Xerez passa a militar a Segona B.
A la dècada dels vuitanta aconsegueixen 2 campionats de Segona B i l’ascens de nou a Segona Divisió. A més al 1988 deixen el seu antic camp de futbol el “Estadium Domecq” per jugar al Estadio Municipal de Chapín.
L’any 1991 de nou descendeixen, el 1997 recuperen la categoria que tornen a perdre un any després i fins al 2001 no retornen a Segona A. Als anys noranta el Xerez es converteix en Societat Anònima esportiva.
La temporada 2001/02 el club passa pel seu millor moment esportiu. Es troben molt a prop de pujar a Primera Divisió de la mà del tècnic Bernd Schuster però la lamentable situació econòmica del club, que va mantenir als jugadors sense cobrar, va fer caure l’equip en les últimes vuit jornades durant les quals només van aconseguir quatre punts.
En les temporades posteriors es converteixen en eterns aspirants a l’ascens de categoria. La temporada 2005/06 i entrenats per Lucas Alcaraz fins i tot es converteixen en campions d’hivern però després cauen en una inexplicable ratxa negativa que els obliga a conformar-se amb una setena posició.
Durant la temporada 2007-08, el Xerez va romandre en zona de descens 28 jornades. El dia 12 de gener de 2008, després d'una contundent derrota enfront de la Unión Deportiva Las Palmas i una ratxa de partits sense guanyar, el president i màxim accionista del club Joaquín Morales presenta la seva dimissió en una roda de premsa davant els mitjans de comunicació. L'entrenador, Juan Martínez Casuco (que va substituir en el càrrec a Miguel Ángel Rondán), va ser cessat després de perdre amb el Numancia (0-3). El seu successor va ser Esteban Vigo que, tot i agafar un equip amb molts poroblemes, i començar amb 5 derrotes, va salvar l'equip del descens en l'última jornada, després d'aconseguir 8 victòries consecutives de local. Aquesta temporada, el davanter xerecista Yordi, va aconseguir els trofeus Pichichi i Zarra de la Segona Divisió, amb 20 punts anotats, 9 d'ells de penal.
En la temporada 2008/09, després d'un excel·lent inici, el Xerez acaba la primera volta com a campió d'hivern i trobant-se en llocs d'ascens a Primera Divisió com a líder de la categoria. Alguns professionals van qualificar a l'equip com una de les millors plantilles de la història del club. El 30 de maig de 2009, l'equip dirigit per Esteban Vigo, després d'una espectacular temporada, deixa pràcticament liquidat l'ascens a Primera després d'imposar-se per 3-0 al Eibar, i que finalment assoliria matemàticament el 13 de juny al vèncer al SD Huesca a casa per 2-1. A més, en l'última jornada, l'equip aconsegueix acabar com a campió de Segona Divisió. No obstant això, poc després arribaria una dolenta notícia per a l'afició xerecista: Esteban Vigo, l'entrenador considerat principal artífex de l'ascens, no arriba a un acord amb la directiva per a la seva renovació i es marxa a l'Hèrcules CF. Això provoca protestes i incidents contra el màxim accionista de l'entitat, Joaquín Morales.
El Xerez ha assolit mantenir-se en la màxima categoria un sol any. Malgrat que el conjunt de Xerez va assolir mantenir-se en la lluita per la permanència fins a l'última jornada, finalment va segellar el seu descens a la Segona Divisió després d'empatar 1-1 contra Osasuna, ja que el Xerez necessitava guanyar aquest partit i que tres dels quatre equips implicats en el descens perdessin els seus respectius partits.
En la primera temporada com equip de Segona després del descens, els andalusos han fet un gran paper, mantenint-se en posicions de mitja taula cap a dalt durant tot el curs tot i que, al final van quedar-se a només una posició dels play off. El Xerez va acabar classificant-se en vuitè lloc i 60 punts. Enguany afronten la segona campanya a la Lliga Adelante sense renunciar a cap objectiu.
El pròxim Rival
Valladolid
Posició: 2º amb 42 punts
Victories: 11
Empats: 9
Derrotes: 2
Gols a favor: 34
Gols en contra: 18
PUBLICITAT
GIMNÀSTIC DE TARRAGONA S.A.D.
Partida Budallera s/n
43007 Tarragona [ com arribar ]
Tel. 977 215 103 Fax 977 244 125
administracio@gimnasticdetarragona.com
